ÉS LA NIT... aquarel·la

És la nit. Fosca. Soroll de grills...

El mirar el tinc extasiat en el cell

que el cel em presta amb els estels

que em sembla un colador de foradets

on podem separar el líquid del sòlit,

i la realitat viva  de les abstraccions ?

També podrien caure eixes lluernes

i que sa mixtura ens fes bona claror....

Grills i lluernes,: sonoritat i llum...

La llum que parla, la claror feta veu.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-22-11-16

EN EL TALLA OBERT... aquarel·la

En el tall obert a la terra,

solc de pollegana, ganivet endolcit,

allí, surt la tartanya, descoberta

als suau, avui, vent i aurífic sol...

La pastorella, pintada de grisa ploma, 

barrunteja, mig vola, camina pel solc.

No li cal fer forat ni remenar la terra humida.

La pollegana amiga esparpilla la terra

i obre el canal on treballa amagada

la perlada menja que ella busca...

Darrera el peu del pagès 

veu la tartanya que belluga

com serpent  i amb bec l’estira. 

La picoteja i volant se l’emporta...

Ja te menja per la menudalla,

ja te menja per ella que no és golafre...

Els cicles de la vida es succeeixen.

Quina ratera o llossa o boca o tret o surriac

atent a la volada cruspirà la carn

que avui al solc,matant, defensa seva vida ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-11-16

I ENTRANT EN EL TEMPLE... aquarel·la

I entrant en el temple 

es sentí transportat.

Aquelles voltes eren nuvolada

on el miracle de la distància

levitava el cos..

L’esperit pujava al bromall...

El cos es sostenia bellugadís

i la voluntat accedia

el camí de les voltes...

Transportat a altre espai

els finestrals s’obrien

donant un ventijol lluminós

que emborratxava de coloraina.

Vivia instants de majestuositat.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-11-16

ESCANYOLIT QUEDAVA... boli ràpit

Escanyolit quedava l'arbret

mentre ses companys de boscana

creixien erèctils, plançons al aire,

posant orella, ulls i veu a dalt al seu futur. 

Ell, tímid, callat, potser incomprès,

va omplir soca i ramatge curt

sense enveja ni supèrbia d’altures...

Va venir la tempesta crua

i va arrasar els caps alts i tendres.

Fulles i ramatge destrossats

sols aptes pel foc, jovent dessalat...

I allí enmig dels plors intemperats

es veia robust l’abret tímid i callat...

Ara sí que feia tossa

al costat dels abatuts pollancs

que pujaren un dia somniant

a obirar el futur del seu cel.

DE REBAIXES 13.- 12-11-13.- ANTON.

.

VALENTS... aquarel·la

48.- 4-7-14

Quan sentim la campana

del podem ser valents

ens mentim a nosaltres mateixos.

Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.

Ser valent és una necessitat

que se’ns presenta, ens acoltella

i no ens deixa recular.

doncs, està en joc la pervivència,

i, aleshores, sí, som VALENTS.

Tenim allí el problema a resoldre

I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.

Si no ho som per que ens acull la por

i no reaccionem...,

ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.

- Sigues valent.- em deien.

- Sí, la meva necessitat imperiosa,

Ineludible, intransferible...

Davant teu el pou insondable,

Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.-1-11-14

CAMINAR ENDINS NOSTRE... boli ràpit pintat

3-5-13

Caminar endins nostre...

Arribar al dintre

per preguntar-te...:

On soc, que hi faig aquí,

per què camino... on vaig

per què fujo de mi... 

i em faig un altre

per què em rebutjo,

per què molts Jos em manen,

on és el vertader JO meu ?

Queda feixuc caminar endins...

fins a on he d'anar de l'intern...?

DE REBAIXES 13.- ANTON.- T.E.-  20- 9-13

SOC COM RODA... aquarel·la

29.- 17 – 8 – 11

Soc com roda que gira

amb pes, però impertorbable,

amb defectes o no...

I té la saviesa

d’agabellar-se

en disbauxa o virtuts.

Roda que roda...

Excelsa, elevada dalt,

gelosa de son zel...

Fastigosa, ruda baix,

trepig enfangat de terra.

Inqüestionable avança

en el mirall operant

de les pròpies flaqueses

Font que no calla ni dejuna

que sempre el doll raja.

DE REBAIXES 11.- ANTON.- T.E.-14-9-16 .

QUÈ SERIA EL BES... aquarel·la

31.-21-10-13

Què seria el bes sense tu ?

Una alenada que es perd

en la visió de la inexistència ?

Una alosa que vola i vola

sense lloc on ajocar-se.

Suau el llavi desitja l’encontre

i enyora un dia feliç

quan esclatava en realitat

el desig anhelat, esperat...

NO CAURÉ... aquarel·la

10-8-13

No cauré en el vertigen de la recta,

caminaré per entremig dels encontres

abraçat a les meves joies...

Com puc segar el blat

si em fa de jaç i de record

per on la meva vida ha seguit

dalt del penó de les il·lusions.

Veuré el meu destí.

i sonarà el meu crit de trompeta

i seves notes acompanyaran l’oratge

quan estigui trist.

Meus peus

caminen segurs,

saben els secrets guardats

a la finestra on tinc els amics.

OBRO ELS ULLS... aquarel·la

23.-7-10-13

Obro els ulls

i es dispersa meva soledat.

Obro amb afany els braços

i enlairo els meus anhels.

Obro les mans rústegues

i els dits cullen el desig.

Obro el nou camí.

i els peus cobren la voràgine

de la fantasia...

Busco, insistent, el fruit

d’un seguir constant

en la lluita contra el silenci...

Som silenci dins nostre

que vol sortir a caminar

i trobar-se amb altres silencis

que esperen obrir ulls,

braços, mans, dits i peus

per connectar amb altre silenci

que al obrir ulls s’ha trobat.

DE REBAIXES 13.- ANTON.- T.E.- 30-9-16