TINC FOC...aquarel·la

Tinc foc al meu bosc...

Vol que el vegin cremar.

L’aigua s’aparta per no fer-li mal.

S’han posat d’acord...?

Son amics, es comprenen,

saben el que vol l’altre...

Un vol netejar les deixalles,

l’altre entén la lluita

que comporta la superació.

Son amics i tant diferents

que el seu ajut és aquietar-se

i mirar i respectar la bogeria de l’altre.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27-11-16

PERSEGUIA LA PAPALLONETA... aquarel·la

Perseguia la papalloneta,

Primer amb la mirada...

Un delit de collir-la i fer-li petons...

No li feia engrony i la perseguí...

Un gest menut seguia el seu vol

fins que en un instant la tenia a la ma,

però lliure. Volia la seva consciència...

Que fos ella que aplaqués ses ales...

Quieta... Aquell moment més llarg

sotmesa sense pressió era seva...

Com sabia l’insecte que era lliure ?

Poc temps i emprengué el vol.

Passava per sa mirada sotmesa i lliure

com tots voluntàriament voldríem.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27-11-16

EL PINZELL REPASSA... aquarel·la

El pinzell repassa el seu neguit...

Neteja la brutícia acumulada

amb l’escombra de la realitat.

Es sent artífex de molts afers

que implantats en el paper

no li agraden ni molt ni poc...

Vol estripar la seva obra

que li costà dies i dies de delit.

Però si ho destrueix, quin buit !!

Com omple de nou de vi ranci

si al tirar-lo al foc s’ha cremat

i no en queda borrim, 

sols flam, fum, cendra...?

Per què destruïm el que em fet?

Què haurem deixat penjat 

per sempre que recordi a tots

nostre pas per les dificultats ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-27-11-16

SI ARRIBO A VELL... aquarel·la

Si arribo a vell...Què és ser vell ?

Tenir la pell arrugada 

de tant riure o tant plorar,

de tant sentir el calor d’estiuada

o tocar el fred inhòspit del hivern,

de tant fer anar l’aixada

o de tantes caminades a peu ? 

Costa anys i sacrifici, sobretot,

recollir arrugues a cara i mans...

Com les experiències que un ha passat

que ha de engolir fracassos i tensions,

i errors i superar-se sempre i sempre.

Que hi ha més moments difícils,

que zèfirs plaents que et deixin

caminar tranquil i amb serena joia.

Potser ja soc vell i no ho se.

Penso que a un li toca viure anys

i a altres, desgraciadament, no...

Res és segur en nostre camí

t la humilitat és millor que l’orgull.

Jo intento fer el curset

per arribar més lluny cada dia...

Que no sigui culpa meva

quedar callat per sempre.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 26-11-16

QUANTES VEGADES... acrílic

Quantes vegades havia pujat

aquells graons d’escala ?

Però reconeixia que el seu pas

anys enrere alegre

ara es tornava feixuc, pesat...

Serà del calçat ?

Es desvestí dels artefactes

i els deixà a vora...

Ara el peu nu besava el graó.

Quina sensació... !!!

Quin experiment... !!!

Semblava que el graó li dava força...

S’assegué en un d’ells

i reclinant el cap

hi esmerça un petó...

Tant que ho havia trepitjat !!

Ara li dava les gràcies.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-26-11-16.

EN RECORD DE MARIA SERRA ... foto 1935

EN RECORD DE MARIA SERRA, QUE FOU

 LA MEVA MESTRA DE CAGANERS L'ANY 1935

........................

Capitana erets de la pollada que obeïa a voral

quan teva atenta mirada amb delit s’obria

i ajudaves a tots en primigènia lluita per la vida.

La canalla a vora teu fent COSTURA, fent de mestra,

sense regla per enrogir la ma culpable,

però reverenciaves el cabell i galta acaronaves.

Defensaves al plorós que rebia cop o pessigada

i quan la guerra s’encenia posaves pau sublim...

Prou recordo quan em pegaren per dur dol del pare.

no volia, en bon fi, el valent que negre jersei tingués...

Ens collires del braç i donant-nos un petó a galtes,

digueres:... i ara abraceu-vos i perdoneu per sempre

Que mai més, heu entès, mai més us pegueu...!!

Persona valenta sempre. Inarrugable davant el perill.

Voluntat per superar-ne tots els treballs i reptes...

Bondat ,estima, amor i pau en la gran veritat.

Ai, Maria, et reconec com la mar

que en son embat romp les roques

i en seva estima besa la sorra arribant...

Sempre et recordaré com a mestra

que m’ensenyares a l’altre estimar i perdonar.

ANTON.-T.E.-23-25-11-16

NO M'HA FET NOSA... aquarel·la, mentida, veritat, escorrialles

46.- 16-3-15

No m’ha fet nosa la gran mentida,

sempre la he pensat companya

que m’ajuda a sentir la veritat.

S’ajunten i es separen,

es destrien i es destrueixen,

es consolen i s’abracen,

es callen i s’esbombolen,

es distreuen i s’afanen,

es suporten i es destrossen,

s’anorreen i s’exalten...

Amagades en la realitat

hem de destriar les seves venes

plenes de sang que es mou amb fervor

amb dos cors potents

on podem trobar el dubte

per que les dos, humils o superbes,

amb mirar tranquil o esverat

sols s’aplanen i costa un ciri

quan la realitat palesa aflora

i canta seves al·leluies i credos

i neda oli sobre aigua

esclafant tots els dubtes...

Sort que la realitat és la realitat...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-24-11-16

FINS EL TORMO... aquarel·la

Fins al Tormo arriba la boirada.

Els núvol s’esquincen a estrip

com cames de canalla inquietes

que corre i cau com cabres 

per abruptes camins pedregosos 

per pellar-se amb sang els genolls...

Sorgirà el sol o be ens plourà gota grossa ?

Sembla que el plor es fabrica...

Sembla que el riure es a punt d’esclat...

La natura sàvia té a ma el pèndul.

Mentre uns ploren, altres se’n en riuran.

La misèria de la comprensió situa

a la nuvolada com canalla 

que s’esquinça les seves carns :

total per ploure o obrir al sol el finestral.

Ai, Tormo, quanta penúria  i mesquinesa

passa fregant-te teva pell ancestral.

DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 23-11-16

ÉS LA NIT... aquarel·la

És la nit. Fosca. Soroll de grills...

El mirar el tinc extasiat en el cell

que el cel em presta amb els estels

que em sembla un colador de foradets

on podem separar el líquid del sòlit,

i la realitat viva  de les abstraccions ?

També podrien caure eixes lluernes

i que sa mixtura ens fes bona claror....

Grills i lluernes,: sonoritat i llum...

La llum que parla, la claror feta veu.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-22-11-16

EN EL TALLA OBERT... aquarel·la

En el tall obert a la terra,

solc de pollegana, ganivet endolcit,

allí, surt la tartanya, descoberta

als suau, avui, vent i aurífic sol...

La pastorella, pintada de grisa ploma, 

barrunteja, mig vola, camina pel solc.

No li cal fer forat ni remenar la terra humida.

La pollegana amiga esparpilla la terra

i obre el canal on treballa amagada

la perlada menja que ella busca...

Darrera el peu del pagès 

veu la tartanya que belluga

com serpent  i amb bec l’estira. 

La picoteja i volant se l’emporta...

Ja te menja per la menudalla,

ja te menja per ella que no és golafre...

Els cicles de la vida es succeeixen.

Quina ratera o llossa o boca o tret o surriac

atent a la volada cruspirà la carn

que avui al solc,matant, defensa seva vida ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-11-16