DE VEGADES... aquarel·la

De vegades, no parem 

de donar toms a la sènia insulsa

que no ens aporta la solució.

Encauats en nostre pensar,

com si fos exultant raciocini,

ens alabem nostre premi

com trofeu que ens atorguem...

Al peuar al carrer

veiem que el sol ja ha sortit

t banya de llum tot el terral.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 23-1-18

A LA PARAULA NO DITA... aquarel·la

33.-28-1-18

A la paraula no dita

no se la pot contestar.

Qui sap que es diu

aquell interior que se’ns enfronta

amb el silenci

que ni els grills desperten....

Escoltem  el borrombori

que ens arriba del carrer,

però dins del casal

sabem el que es cou ?

El secret ens envaeix

i quasi ens besa...

Quan esclati no serà ja secret.

Ens alegrarà saber-lo

o no hi darem cuita

i es perdrà com boirina

emparant-se al riu

que la produeix ?

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 28 -1-18.

UN INSTANT ÉS UN SOSPIR... aquarel·la

32.-27-1-18

Un instant és un sospir.

Arriba i marxa deixant pas

a altre que ja se’l menja,

fent lloc al que ve darrere.

Vaig viure un instant

que s’escapolí del patró...

Es quedà arrossegant l’ala

i degué endormiscar-se

escrutant i esperant el futur ?

Els instants quasi es calciguen.

Volen entrar en el quadre

i fins s’atropellen...Son únics.

Qui hauria parit a aquell que

temps i temps sense saber d’ell

no deixava posició al següent ?

Com que no podien passar

s’amuntegaren com volcà

tots vius amb ganes de camí

i tenien un atzucac privant

dels instants seu esdevenir normal.

Seria un instant abstracte,

prepotent i avariciós

que robava quant podia

deixant als companys gelats.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 27-1-18

AL REBOST ES GUARDA... aquarel·la

Al rebost es guarda la fartancia previsible

que omplirà taula o rebrà visites inquisidores.

Hi ha caps i mans que el tenen plenet

per salvar qual sigui la circumstància...

Allí, en temps remots, que contem de besavis, 

la tia Càndia o la tia Pepa Melons eren addictes

a guardar-hi tesors per boca i llavi i olfacte.

Dins del lloc, posar els dits sobre rosegons o coca 

o ensaginades o capsetes o magdalenes o maries,

era entrar en el triar els cants verges de la oferta

que les pastes ens brindaven: - Pren-me a mi...

I l’exèrcit assumia, condescendent, sense enfadar-se

la carta escollida com a triomf del gust de qui triava,

lloc on perfum especial es dava, barreja que exaltava

les narius, gust i el mirar dirigia seu pas 

a uns dits ansiosos d’acaronar aquell manà insospitat.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 24-1-18

EACRUTANT EL FUTUR // AQUEST SOMRIURE

30.-26-1-18

Escrutant el futur

no veia res a seu davant...

Quan es girava

quina mescla de passat!!!

Camins amples i estrets,

pujades i baixades,

turons i collets,

i també plans

on no tornaria mai més...

De nou es girava

i des del castell del present

esgarrapava la boirina,

aquell tel on la vista

callava sense veure ni escoltar

Què li portava el futur,

si mai el tenia... ?

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 26-1-18

................

31.- 27-1-18

Aquest somriure dolç

rega’l benignament

per que conservi el llustre.

i incita’l a que complagui 

a qui té el goig s’assolir-lo.

Planta’l, cultiva’l en teu hort

i sembra’n noves espècies.

No tinguis sols el calmós,

el burlaire, el pessigoller,

el del despit, i molts d’altres...

Afavoreix al que acarona,

al que subjuga, al que incita,

al que uneix, al que ressuscita...

Porta’n la cartera plena.

Que teva cara digui i sigui

t’acullo, t’estimo,estic per tu !!

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 27-1-18.

HO CONTES... aquarel·la

Ho contes com si estès latent en tu,

transites per aquest instant?, no ho vulguis.

No esperis salvar-te al ras quan plou pedra.

No ho has previst i tenir una balma que et guardi?

No surtis a la intempèrie. No preveus el perill ?

La rancúnia s’amaga i surt al veure’t dèbil...

Tapant-te el cap amb el sac i guarda’t a cabana,

mira, fins ruc i mula avui volen estar a sopluig.

Que pedregui fora, tu, lliure del mal temps.

Ja vindrà que el cel posi llum i blau per la calba.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 25-1-18.

EL NOSTRE PRÒXIM... !!!...aquarel·la

27-25-1-18

EL NOSTRE PRÒXIM...!!

Oh, pròxim humà, 

si no et tingués prop meu

quanta soledat m’envairia...!! 

Qui parlaria, qui escoltaria,

qui miraria, qui alabaria,

qui posaria la traveta...

Qui del amor o del odi

tindria voral d’ajut o rancúnia.

Oh, pròxim animal,

Veig la cabra boja o el be calmós,

La formiga del treball o el petot a la soca

amb el sol calentejant-lo gandul.

El gos amorosit al seu amo

o el ruc d’orella erecta, amb bram i coça...

Oh, pròxim vegetal, 

Soc dins la bosquina fresca acariciant,

i la cascaula i l’esbarzer que m’esgarrapen...

Veig que el be i el mal clamen sense repòs.

Oh, pròxim mineral

El roc ha relliscat al camí privant-me el pas,

quina llosa em retira el meu esbarjo,

què li he fet que vol lesionar-me?

Ma venjança porta supèrbia... !!

He topat en un còdol al lloc que transito.

Ofegat pel roc que se’m oposa

el peu no ha dubtat en xutar...

Bona he tingut : Sols en veia la meitat

l’altre colgat no ha cedit i ara el peu

no calla del manament equivocat del cap.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 25-1-1

EN EL MEU 87 ANIVERSARI ... fotos

EN EL MEU 87 ANIVERSARI 

Generalitzant. Menut com un esquitx em posaren al casal del viure. Entrar i pujar escalons.. (6-2-31)Vaig nàixer en monarquia,aleshores llet, plats d’arròs de poll i sopes de timó.( 14-4-31) Sols canviar els primers plats i em tocà república...algun ouet, tortet, i algun plat de crema(18-7-36) Una guerra on fonolls i ruda i baldofes em salvaren de l’escrofulosi... (1-4-39)Aquell fet em posa dins una dictadura on quaranta anys em mana obeir i no pensar massa i si vols menjar conill, para ratera i si et troben a confessar-te... Costa passar tant de temps, però som animals de costums(78) Desprès una democràcia, on es pot menjar de tots, fins perdiganes i ara... deixarem que passi el temps per veure com això acaba i si el pastis de crema o xocolata o cabell d’àngel ens el posem a boca... Per be de tots voldria Pau i Amor que prou coses ja he vist i espero calma... que ni a mi ni a ningú en somnis els preguntin què vols ser.... delinqüent o imbècil.

Als meus anys ja cansen promeses, enganys i tot el que comporta omplir el ventre i el cap. En el meu dia desitjo el millor per a tots... anton.

En somnis he vist:

- Vols ser delinqüent 

O imbècil ...!!

Enjullat en la premissa

he quedat mut,

a punt de caure al pou

de les misèries de la vida.

He reflexionat...

El delinqüent és un imbècil

que lluita per escapar de si mateix

dintre de la seva carn...

I l’imbècil es criminalitza

a ell mateix, però ho sap ell ?

BARROTS DE FERRO... aquarel·la

10.- 12-1-18

Barrots de ferro se’n disposen

a fer reixa, atzucac irreductible...

Imposen els presagis que demostren,

alteren la calma i la carn empresonen.

Calla fred el ferro que no sap què estima

si el ser fidel al foc que l’emmotlla,

o al gel que el prem fent-lo invencible.

I entre el somni de ser reverenciat

en la forma que al viure seu tributa

assumeix l’escàndol de ferir insurrecte

l’estima o rebuig de la mirada justa.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-12-1-18

MARGES DE PEDRA SECA... acrílic

29.- 26-1-18

Tota seva vida havia tocat pedra.

La manejava com nadó a mans de mare.

Coneixia els pedrots i el reble menudalla.

Els seus marges eren obres d’art...

Ni la pressió de la terra i el sobrepuig de l’aigua

esbandien aquell gegant que roc a roc

des del solament fent bassa pujava repenjat

com prevenint l’empenta probable o possible...

Es sentia recolzat amb els pedrots falcats

no fos que rellisquessin, besant-se un a l’altre.

Pujaven com escalinata antiga per tocar el cel

i arribaven dalt somniant planúria darrere

i que l’arbriu creixés en la tovor que guardava,

Excels, aguantava els costers amb sa dolcesa...

Aquella paret veia al amo satisfet pujant graons

que deixava a la cara per salvar l’altura.

Què satisfet ! Tota la vida fent gegants indestructibles.

DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 26-1-18