SENTIMENT... RAÓ... aquarel·la

Tanca els ulls i mira’t endins...

Veuràs el sot enorme que et separa

del sentiment del de la raó neta i clara,

comprendràs l’embull que suposa

no captar ni percebre... sols raonar...

Devem equilibrar la balança

i que el pes de l’un no esgarri l’altre plat.

Equilibrem la passa... 

Que un peu corri i l’altre s’aturi...?

Que no ens circuli per la clepsa disbarats.

Sabem que les dos mans juntes

les necessitem per pregar,

Però també per ajudar-se...

Equilibrem la balança

que ens farà molt de be

allunyarà el mal.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 21-2-16

HA CALLAT LA NIT... aquarel3la xinesa

Ha callat la nit...

La lluna rodona

és com carn i esperit.

En finestró de la casa

guaita l’àvia  revella  

i mira el serral blanc

per on caminava ella...

Avui la lluna li parla.

- Ja estic estesa

Predicant xuis, xius

De quan erets nena...-.

Té memòria la nit

quan davall de la prunera

son amant tenia neguit

d’abraçar-se a ella.

Ha passat molt de temps

de son brill d’estrella.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E..-10-2-16.-

INDIFERÈNCIA...DIFERÈNCIA... aquarel·la

Sorgia valenta la Indiferència

i es plantava incòlume davant

la plegaria estesa de la Diferència.

- A mi que em fa, es deia...

Collí el got d’aigua ben ple

i hi diposità el grapat de sidral

i com bullia, com bullia...!!

El temps impertèrrit consumia

temperat instant a instant

la reacció produïda en el got.

A qui li era indiferent que el got bullís ?

Sabia que al sobreeixir-se

se’n anava el seu poder injectat ?

Fins l’anxaneta sap i ben sabut

que si puja a dalt de tot

i joiós en FA o NO l’aleta,

desprès

ha de baixar a tocar a terra...

Potser si que tot puja i baixa...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27- 2- 16

............

QUE ENS DEIXIN RESPIRAR... aquarel·la xinesa

10-1-11

Abans de marxar cap dalt dels núvol

l'oncle Sebio predicava, demanava...

- A aquests brutets que ens manen

els dic ben bé a la cara...

Que si és possible - pregant i tot -

ens deixin respirar.

No era fumador l'oncle Sebio,

ni es queixava de llufes i pets...

Veia el FUM que li venia

i l'esgolava, el crucificava

no el deixaven prosperar...

El FUM, EL FUM dels altres...

Avui diria...

Qui prohibirà el FUM,

el fum dels que tenen FUMS ?

...............................

Prohibiran la gran RIQUESA

que, repartida,

no seria necessari

prohibir LA POBRESA ?

..................................

El fum és prohibit

en la POBRESA...

Del FUM s'alenta amunt

la RIQUESA.

...........................

No morirà mai el grill...

RIC...,RIC...,RIC....

ANTON.-T.E.-28-2-16

EL NIU... aquarel·la

Amb el pit ple de sospirs

i els ulls plenets de llàgrimes,

l’ocell contempla esverat

el niu que fabricà, ara destrossat,

quan li suposà ímprobe esforç i treball

i que algú no ha respectat...

Dies i dies de bec plenet

transportant rametes i fang

 i veient com es feia el seu casal

com el niu més acollidor

que pot desitjar sa existència.

Avui, quan retorna del vol matiner

comprova el lloc esmicolat

en la seva capterrera.

.Quina granera maleïda

ha fet engrunes del seu tron ?

A qui li feia nosa

el seu cant i de mosquits neteja ?

Lloc etern on ja seus avis

feren créixer la nissaga

ara veu l’indret empobrit

amb la misèria a l’ànima...

Tanta maldat pot mal nàixer

que fins li han xafat la casa?

REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-2-16

MARAGDA... aquarel·la

14 – 8 – 09

Si li preguntessin si volia ser maragda

hauria acceptat el repte deL color verd ?

Qui sap si respondria amb total recança

doneu-ho a les fulles que omplen l’univers.

Però quan captà en ella les aigües vidrioses,

els reflexes irisats, el contrallum verdós,

acceptà gràcies que amb cosides serioses

la natura culivava en esbaldrec de color.

Esboternà filets groc- verd fent-ne agulles afaiçonades,

xuclava la gerdor per espandir-la al cel en religiós crit,

en feu miracle de reunir esclats menuts formant onades,

es sentí verge,predisposada al seny del viure l'infinit.

ANTON .- T.E.- 28-2-16

EL FOGARDAL... aquarel·la xinesa

                                                                    

                                                                        15 – 7 – 09                                                                                                                             El fogardal el tenia davant
                                                         calentejant la fredor seva.
                                                           La mare torrava el pa
                                                           senzill, lluint en torradora.
                                                     amb espetecs de brases atiades
                                                         amb molls de ferro colpejant
                                                             el ressec tronc es rostia
                                                         com tocino dalt la bancada...
                                                                 Ell, tot foc i cendra
                                                    i jo content d’assaborir-ne el flam
                                                         que em parlava de pa calent.

El plat groc a ma plena el suportava
amb un raig d’oli fent rosta molinera
Trencava a bocins en plat a falda
i la boca consumia les orelles
fetes llesques d’un pa de blat.
entre foc i gana mastegada
Minvant la fredorada haguda
en aquell cos tendre que poc deia
i sense demanar acomplia
el seu somni de pujar
amb el fum per la fumera.
Somnis que el braseral clamava
amb son groc i roig de congruència
i és que mirar el flam,el flam se’t enduia
amb moure sinuós,bram de llengua
que de boca surt i no s’ofega.
Quina satisfacció aquella menja
Que amb porró dalt taula ple de negre
amb ma alçant –se el broc que raja
el collia com a germà gran
que t’aconsella i et consola del fred passat
en la cruel nevada.

ANTON.- T.E.- 8-2-16

EN EL MEU DIA... FOTOS DE MENUT I D'ARA

EN EL MEU DIA. Erem en un lloc.Erem en un temps.Erem una colla. Diverses edats, en un front comú que ni sabiem ni albiravem, fer-nos persones per al bé d'altres i nostre. Grup compacte a les ordres de don Olegàri... Mestre que sabia fer anar la regla i el calbot, i com a extrem el cara a la paret i el cara al sol... O genolls a terrra, braços oberts com Crist i un parell de llibres per culturar musculatura... Es feia respectar...I fins a algun li oferia les escorrialles de la llet que donya Càndida li portava com a reforç a mig matí... Sabia la döna que aguantar, dirigir, ensenyar era pesat i el coronava amb el premi...Quina colla d'escollits !! I aquell dia varen escollir la porta del cel per inmortalitzar-se... Rònega la porta, exemple del que els esperava... Allí l'autor del miracle va posar com a puntals per que la porta no caigués a Juanito a l'esquerra i a Delfí a la dreta, per que no fallessin en Pepito i en Josep i al mig a L'Anton, a sigui aquest que coneixeu... Desprès cultivaren les manilles, la folre,... en fi tota una torre humana... I per què don Olegàri no hi era com a director...? Tenia un constipat i entre llençols i vànoves es curava i no va poder inmortalitzar la seva figura... Llàstima,... no !! Aquell dia le seva filla ens va fer de mestra i no hi va haver regla ni calbots ... i el dia va pasar com una festa sense el borinot... Que poc ens feia feliços !! Allí varem aprendre a ser persones? Se'ns obria un camí llarg... Ja veieu on soc, on mai hauria cregut arribar... I amb l'ajuda vostra seguirem aquí al mig recordant aquell castell on aguantava'm tot el que venia... Tot allò ens va fer forts. Que el meu dia feliç ho sigui també per vosaltres... Us estima a tots l'ANTON.- T.E.-6-2-16.

HA CAIGUT A TERRA... aquarel·la xinesa

27 – 9 – 11

Com sabatona ha caigut a terra,

-designis de destins que busquen

perfumar humil ma que culli

la pèrdua dels olors senzills -.

Tornaria a alçar cap enlaire ?

Regnarà en altre regne alertada ?

La vida dóna tombs. És sènia

que sempre retorna... Sa grandesa

és besar la terra digna

que seus ancestres li deixaren :

Diguem, seu treball i seva feina.

ANTON.-T.E.- 4-2-16

NO ETS LLIURE... aquarel·la

2 – 7 -10

Has descobert que no ets lliure

que en mans del temps, ton amo,

versifiques el teu incomprès existir.

i, ara, et planys amb agudesa idíl·lica

de tot el que vas creure, inconscient,

que, avui, no et servei de res.

Camines ja cap cot per la penombra

de teva ruta, on les flors es marceixen.

Et veus acorralat en uns instants

maquiavèl·lics que encanten la fira

dels teus egoismes i vanitats.

I la fantasia que t’ajudava

a ser innocu ha desaparegut

I ara et crida l’últim estertor.

Se t’ha passat el rellotge, pas d’arena,

com singlot que ensurt para

i et veus conscient del llibre escrit

que ha caigut al riu on ta vida

ja és un riure menut de fastig.

Te’n vas a un incert insegur,

ho saps des del primer vagit conscient

 i vols allargassar la corda feta corriola.

No pugis més amunt, igual cauràs.
ANTON.- T.E.- 27- 2-16