Des de les ombres llunyanes del temps
un dia obriran el mar, el cel i la terra
i els parlaran d’un poble encara viu
i veuran unes cadenes oxidades arraconades
per l’escombra de l’il·lusió i l’anhel
de la Identitat, la Dignitat i la
Llibertat...
i onejarà en el pit de les muntanyes
sagrades
la llet verge que el mar alimentà i el cel
va difondre
per la llera de la plana d’un riu de
germanor inusitada...
Diguem be, si no que els cors brandaven
alegria
I els caps complien deures d’hospitalitat
conjunta
en un jorn d’hores eternes d’història
mil·lenària
que ressuscitava rebrotant els somnis
apaivagats
en la lluita pel recobrament del sublim
esperit
de la continuïtat digna, tant de temps
anorreada...
Des de les ombres llunyanes del temps
un poble haurà assolit de nou quant li
robaren.
DE REBAIXES 13.- 15-9-13.- Anton.
