Has descobert que no ets lliure
que en mans del temps, ton amo,
versifiques el teu incomprès existir.
i, ara, et planys amb agudesa idíl·lica
de tot el que vas creure, inconscient,
que, avui, no et servei de res.
Camines ja cap cot per la penombra
de teva ruta, on les flors es marceixen.
Et veus acorralat en uns instants
maquiavèl·lics que encanten la fira
dels teus egoismes i vanitats.
I la fantasia que t’ajudava
a ser innocu ha desaparegut
I ara et crida l’últim estertor.
Se t’ha passat el rellotge, pas d’arena,
com singlot que ensurt para
i et veus conscient del llibre escrit
que ha caigut al riu on ta vida
ja és un riure menut de fastig.
Te’n vas a un incert insegur,
ho saps des del primer vagit conscient
i vols allargassar la corda feta corriola.
No pugis més amunt, igual cauràs.
ANTON.- T.E.- 27- 2-16
