PAS AVANT...aquarel·la

Crec que hi ha persones

que es queden enrere

si jo avanço el pas...

El meu trepig no clama

el xafar els drets dels altres

desconeguts, ignorats, amagats...

Desconeguts per no proclamats,

ignorats per desconeixement impropi,

amagats en la desfeta de la derrota

amb la por per reeixir al aire nou...

REEIXIR de les engrunes que permeten

els que escriviren la història

desprès de la victòria...

Com pollancs que reneixen

de soca viva, per molt somorta,

ha de esclatar de les ombres

i donar el pas avant...

DE REBAIXES 13.- 20-9-13

SEGURETAT...aquarel·la

M’aparto per que passi el Diner,

M’aparto per que vingui la Salut,

Neguitejo per la seguretat...

Seguretat del Diner,

Seguretat de la Salut,

Seguretat de la Seguretat...

Ja comença a ser l’Amor de molts,

L’altre amor no es posa en falta

Per que en predominen d’altres

Que li usurpen el Poder

I li fan la Guerra

I vencen...

Queda sí el FER L’AMOR

I haurem de conviure amb la POR

Que abans la feia miques

El vertader AMOR.

DE REBAIXES 13 – 19-9-13.- ANTON.    

PERSONA-ABECEDARI... aquarel·la

Comença l’escola de nou. Penso en l’abecedari. He aprés que Bellesa va primer i quan se’n cansa ve la Vellesa. La primera pitet i panxa, alegre, tipeta, està en el podi, l’altra un gotet d’aigua petitó, d’un glop... i no es fa mirar... diria que un se’n aparta. I per circular de l’una a l’altra, potser una vida ? Persona- Abecedari. Quines coses penso. Ah, ja ho entenc, és que he arribat a l’última. Intentaré conservar-la per que retornar com se’n burlarien els de l’estètica... Per que que entri el cirurgià per dins i per fora i treure tots els prejudicis, ja en sabria aquest metge? No em poso en mans de metge... mentre pugui. Anton.

DE CORATGE NO EN FALTI.- 17-9-13

QUAN SIGUI CENDRA.... aquarel·la

Quan demà sigui cendra

I el vent m’escampi

I l’aigua m’assaoni

Retornaré als meus orígens.

Allí mouré inquietuds noves

Vestides amb vistosos additaments

I em faré pollanc d’olivera

O raïm de parra d’hort...

Floriré per ser-ne aglà d’alzina

O ametlla o préssec o blat

I en meu camí renovat

Retrobaré el reble i la pedra,

El mànec de caçut i de l’aixada.

Veuré la cabana i el jaç de palla,

La ratera que procura conill i moixó...

Tornaré a sentir l’aleteig del núvol,

El sol calent que acarona

I transforma la gota d’aigua

I la fa volar i la trasllada

Per que assaoni blat i arbriu...

Tants designis per mes cendres

Que volen continuar

Estimar la terra on vaig florir.

DE REBAIXES 13.- 16-9-13.- ANTON.

TOT UN POBLE... aquarel·la

Des de les ombres llunyanes del temps

un dia obriran el mar, el cel i la terra

i els parlaran d’un poble encara viu

i veuran unes cadenes oxidades arraconades

per l’escombra de l’il·lusió i l’anhel

de la Identitat, la Dignitat i la Llibertat...

i onejarà en el pit de les muntanyes sagrades

la llet verge que el mar alimentà i el cel va difondre

per la llera de la plana d’un riu de germanor inusitada...

Diguem be, si no que els cors brandaven alegria

I els caps complien deures d’hospitalitat conjunta

en un jorn d’hores eternes d’història mil·lenària

que ressuscitava rebrotant els somnis apaivagats

en la lluita pel recobrament del sublim esperit

de la continuïtat digna, tant de temps anorreada...

Des de les ombres llunyanes del temps

un poble haurà assolit de nou quant li robaren.

DE REBAIXES 13.- 15-9-13.- Anton.