divendres, 24 d’octubre del 2014

...I S'OBLIDARIA... aquarel·la


... i s’oblidaria de l’oblit que els proposen
de la seva identitat...
La dignitat no sols en el ser
si no en els actes
traient del pou dels records
la melis que el feien SER .
DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 24-10-14

dijous, 23 d’octubre del 2014

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...4..aquarel·la



CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...4

Si dic que en aquell poble insuls
tots tenien el mateix nom de pila
o sigui que l’onomàstica era celebrada
el mateix dia, mateix minut, mateix instant,
us semblarà d’una imbecil·litat enorme.
En el dia de la celebració el content botava sol.
Allí jugaven a veure qui feia el bot més alt.
Aquell rebia l’aplaudiment,alguna pessetona
com a premi ... i petons de totes les madams
on elles a més de parar les galtes sucaven
en les barbes afaitades deixant emprenta.
Aquest botar i botar servia però per altres quefers.
Era un poble amb exclusiva de bot...
...................................................................
Don Manuel, rebia a casa seva a d. manuel
El segon feia cap a l’hora de dinar a fer conversa
que s’allargava fins que la mestressa,
dona activa, posava el plat a taula
per tots els mascles que sabem es deien Manuel.
- Au, seieu, fills i marit... i vostè... també d. manuel .
-Ai, no calia – deia l’intrús que s’hi arranxava
i a la cadira posava cul i braços a taula...
 ...........................................
Dia si i dia també acudia a la mateixa hora
amb el seu diari de paraula impregnada de temps.
El tal d. manuel no venia a menjar quatre ametlles
i quatre figues i fer un traguinyol de cordell negre...no.
La mestressa ja no sabia si engegar-lo a dida
enviar-lo a buscar llenya per la llar o aigua fresca.
Parlà amb el marit del bestret que suposava
tenir una boca més, oberta a cullera i forquilla
i que de luxes per conversa ja li queien les orelles
- No pateixis, noia, això ho resoldré avui mateix.
.................................................
Taula parada de porró, plats fondos i tovallons
Quan la veu de la mestressa era campana de goig
de totes les boques que ja feien saliva
D. Manuel li preguntà a d. manuel :
- Que et sembla, amic de l’ànima, si féssim
una mica d’exercici. Posar el ventre a lloc.
Tu, en la festa del botar quedares primer que Jo?
- D. Manuel, vostè en sap més de botar ....
Jo sempre quedo dels últims. Mai he rebut premi...
- Això potser et passa per no fer quedar en ridícul
als altres Manuels que tenen més prebendes...
Jo vull saber la veritat veritat, si tu, d. manuel
fas el bot més alt i de més llargada que Jo.
Anem baix a la porta del carrer i a veure que passa...
....................................
Obriren la porta de bat a bat i els dos preparats...
- Vinga, d. manuel, a veure... sense reserves... a saltar!!
El brancal era alt, però l’orgull també parla
i d. manuel va fer un bot que parà a mig carrer.
- Veus, en saps més que JO, ara vés a buscar el premi.
I tot d’una tancà la porta fent tremolar tota la casa.
........................................
De vegades les persones som cruels. La hipocresia
no ens deixa ser formals i dir les veritats a la cara.
Clar, hi ha veritats que fan mal, molt mal
i els subterfugis son plats de bona menja...
La política es formes de dir, de fer, d’expressar...
i ens enjullen les veritats en motius equivalents
amagant el rovelló que tothom veu ...
La hipocresia regna... En quina universitat
ens matriculem per fer-ho tant eixeridament ?
DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANRON.- T.E. .- 21-10-14

dimecres, 22 d’octubre del 2014

LA BARCA EN LA CORRENT... aquarel3la


La barca en la corrent del riu
corría esperitada.
Veia les voreres on un dia en fou fondejada
amb carícia de l’aigua quieta
i el ramatge besant-li la cara.
Ara eren fútils tresors abandonats
on no tornaria a ser i fer abraçada.
La luxúria de l’aigua al tenir la barca lliure
prenia consells de disbauxa
I la barca embogint-se en el líquid remorós
es sentia lliure de prepotències,
de sectes involutives, de místiques penses,
de militarismes de temporalitats d’exclusivisme...
S’enforcaria en seu enjullament
de no tombar-se, de perdre el rumb previst,
de abandonar els rems per manar en la corrent
on ara estava immersa.
Arribaria al mar amb tots els implements ?
Li faria falta per ser verament lliure.
DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. .- 22-10-14

dilluns, 20 d’octubre del 2014

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 3...abstracte .aquarel·la


CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...3
En tot acte pot sorgir la dificultat
i en com resoldre-la pot residir el ridícul.
.......................................
El grup de caçadors del poblat
s’avenia. Diferències ,poques...
Que si la canana teva, que si l’escopeta,
que si el teu gos,que si el teu barret,
res, la sang no arribava al riu
encara que es diguessin paraulotes
Uns mataven coloms o tords o becades,
altres conills, llebres, serps i rates
Però aquell dia va venir el pànic suprem.
El bosc de caça era habitat pel porc senglar...
Una niellada consistent en mare i garrinets
que tot ho destrossaven  i...el vell enorme!!!
- Ho hem de liquidar, ho arrasen tot
i no es pot permetre que es burlin...
-Ai, pobrets - deien un parell, - si son mansets.
- Tu no tens ametllers joves. Els xafen...
- No serà tant, no serà tant – clamaven aquells.
..........................................
-Aquest vell deu fer dos cents quilos o més...
La mare d’ells hauria dit que cinquanta
Clar, es la que guardava pernils i botifarres.
Ells tenien l’heroisme de la dignitat al cap
i això els movia l’orgull... Com ho contarien !!!
- Sembla un tormo i vermellot i amb ferramenta
que si t’agafa amb un mos et pren una cama.
L’hem de matar i treure’ns el perill...
..........................................
Els dos  valents emprengueren la ruta,
els altres amb coloms i conills s’entretenien.
I tant que varen disparar !! Tota la pólvora fum
i el gegant quiet com una estàtua de marbre...
- Mira, noi, he tirat l’últim, i a tu, te’n queden ?
- No... Li reboten a la pell i no fem res.
- Ja veus que els altres no el mataran
i nosaltres som els predestinats
per salvar el poble d’aquesta pesta...
- Si els demanem cartutxos ens enviaran
a la font de Manero on raja l’aigua fresca.
- I fixat amb quins ulls ens mira.
Si li passa pel cap d’abordar, mareta meva.
-Agafem la drecereta i anem-hi pel darrere...
No portes la pistola de fum  dels caus,
aquella antiga del  assalta camins ?
farem com fem amb els caus de raboses.
- Que li vols posar al cul que li entri
per la budellada i el destrossi per dintre...?
Ja portes mistos o el peladits per encendre ?
.....................................................................
Quan daren el tomb ja el tenien de cara.
El carnús en sabia d’estar al ball
i els dos caçadors veien els ulls xinesos
que clavaven els grills en les baluernes.
- Si disparem ho hem de fer a la cara
a veure si el ceguem i desprès la destral...
- Sols tinc un misto i ell dos ulls...
- Carallindo, centraré la fogonada
i cegaré els dos ulls i llestos, ja és nostre.
- Encenc. Vinga. Ràpid.  Apunta bé...
Mentre el porc senglar els dona l’esquena
pel cul llença una xurrutada que no diguem.
Aquí teniu la meva firma, carallots...!!!
...............................................
Imbecil·litat i inutilitat circulen pels camins
i son útils per mostrar el ridícul
en que molts caps grossos s’exerciten
i volen fer-nos creure el privilegiat intel·lecte.
DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 17-10-12 

dijous, 16 d’octubre del 2014

CAMINAR... aquarel·la



En el caminar en que estem,
no sabem
si al peu avançat el seguirà l’altre.
Si el que ha de seguir es para
i romp el cicle per voluntat,
desavinença,orgull,
comoditat, repòs, feblesa,
inconsistència, adaptació,
i molts altres motius, amics,
tenim el problema al peu...
Castiguem-lo ?

Però si el peu que no segueix
demana a braços i mans
que li lliguin l’espardenya
i encalmats en la seva calma
de mans a la butxaca es neguen
per que elles ja tenen prou treball
de posar la cullera a la boca,
boca que no vol parlar
ni amb les mans ni amb els peus
per que els ulls no li donen conversa
i clucs no veuen el paisatge ofert,
potser l’espardenya deslligada...
Potser és el cap que no disposa bé
de tots els membres
 i ja tenim que tot s’ha parat
quan és necessari el moviment.
............................................
A veure si surt el sol
i desfà la nuvolada
i tots calents seguim camí.
DE ARREPLEGANT TRENETS III
 ANTON.- T.E. -16-10-14

dimecres, 15 d’octubre del 2014

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2 ... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2
En el seu possible casori
el sogre s’oposava al brindis amb cava.
Persona intransigent, recta en son criteri
no baixava del ruc fins al límit
d’esgarrar l’unió dels contraents
si no se’l obeïa de totes totes.
La mare del noi, dona experta,
ii esbossà secretament el seu pensar al fill:
- Mira al rebost, allí hi trobaràs
una capseta que usava l’àvia...
- Tenia l’àvia el cava en una capsa ?
- Oh, no... tenia uns sobrets que feien xispetes..
- I de color de pixum com el cava ?
- No, home, no... a on em vas amb aquestes..
Teu sogre sap que no et convé la vinassa,
ell, com metge sap que perjudica el fetge,
Malaltia dura que et pot portar al clot...
- Ai, m’espanta, mare, vaig al rebost...
El rebost, el rebost... Amb el temps que
l’àvia ja no hi habita, que trobarà el pobre ?
Aquella capseta que contenia sobrets
de dos colors, blancs i rosats feia miracles.
Al ajuntar-los a l’aigua bullia i bullia
i les xispetes feien pessigollines
i satisfeien potser molt més que el cava.
Però la capseta ja no hi era...
Era d’una altra ERA, que ja havia perperit
en aquesta ERA d’ara havia set superada
i el seu lloc l’ocupaven altres  pessigollines.
- Ai, mare, no ho trobat, que desgraciat que soc !!
- A veure si me’n queda del que jo gasto
Per fer-me un quants rots a gust.
Si n’hi tires poquet et farà l’efecte bo
Si en tires massa  et marxarà del got
- A veure, a veure aquests granets.
Com dius que en dieu ?
-Això és el SIDRAL... !! Millor que el cava.
I a ton sogre li fas  pam i pipa...
I no et perjudicarà el fetge. Ja tens la solució.
Escolta a ta mare que et vol bé.
- Si, mare, no tindrem  cava,,, però tindrem SIDRAL
DE ARREPLEGANT TRENETS III
ANTON.- T.E. 15-10-14



dimarts, 14 d’octubre del 2014

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... aquarel·la


CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...
El cap li diu al cul: - Aixecat.
-Això mano als peus i cames
I l’esquerra si que ho vol,
Però la dreta diu que nanis -.
-Així qui mana de tu, la dreta ? -.
- Ui, fa temps. Intransigent...!!
Immòbil com paret de bona pedra -.
- L’haguessis fet seure
En un cau de melitxes...,
Que quan li pujarien per les cames,
Ai, mareta meva, com correria -.
- Això no es va preveure, company.
Abans no era tant immobilista...-.
-Així, si l’atipeu, en teniu per rato,
Fins al fi dels segles o fins més -.
- El que sento és que em doloreja tot –
Diu el cul cansat de seure.
..................
Ai, hominoides,de què ens serveix el cap
Si les cames no obeeixen ... !!
DE ARREPLEGANT TRENETS II
ANTON.- T.E. – 14-10-14


dilluns, 13 d’octubre del 2014

LA BECAINA... aquarel·la


S’havia emperesit.
En el seient dormia impenitent..
La becaina era descans complagut
i el subconscient navegava
per les boires de la llibertat.
Tot li era procliu, cap fantasia
el feia ensopegar en l’orinal ple
que de tombar-se damunt, el rentaria.
No, no, vivia plàcidament...
Un llaurar pla sense mosques d’ase a orella.
Bonhomiós despertava badallant...
On era abans d’ara que allí era lliure
per fer i sentir i compassava ser feliç?
Havia après que dormitejant
les impertinències temporals es desolen
i s’entra en altre mon...
Així és la mort que ningú desitja ?
Ni el seu àngel de la guarda li responia...
Be, de tant en tant... becaina i instant feliç.
DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. .- 13-10-14

dijous, 9 d’octubre del 2014

EL MEU CALAIX... aquarel·la


Furgo en el calaix del pensament
i el paperam previst ha desaparegut.
Veig el meu JO, abans potent, agenollat
com si perdó demanés en aquell estol
que abans habitava segur del seu fer
El moble de l’enginy estòlid(neci) ara és
i penso en foteses que ensagnen el crit
d’un viure que em marquen com nou
i amb garants i esplèndids implements...
Les promeses de dirigismes enriquits
em sonen repetitius en meus desgraciats instants
que continuen preparant-se en el lloc
l' esdevenir  del imminent futur.
Ha claudicat el meu esperit calmós, quiet
i el meu valor recula... Què serà de mi ?
He assumit el criteri que m'han venut
i, ara, el meu criteri no viu en el calaix.
Per això el calaix meu és buit.
Tornaré a omplir el calaix de decisions pròpies 
i em tornaré asceta sense escoltar a ningú.
Les profecies son banals paraules al vent
per distreure i divertir el bosc dels inùtils 
Anton.- T.E.. 9-10-14

dimecres, 8 d’octubre del 2014

L'ALEGRIA... aquarel·la



En el got mig ple de les penes i angoixes
L’aigua arreplegava un bon gruix.
Es trobà amb l’amiga que l’estimava i
Davall l’aixella els dits d’ella feien pessigolles
I el somriure començà pletòric...
- Quin canvi, és deia, agraint l’encontre -.
L’alegria era el sidral que li faltava pel canvi
Per que el got reflexionés el seu estat anímic...
La bosseta del sidral de l’ amiga
estava en el miracle..., diví miracle.
Sense demesia procuraria administrar
amb calma i poquet a poquet per que
no es sobreeixís el got i perdés l’Alegria.

ANTON.-T.E. 8-10-14