dimarts, 1 de març del 2016

HA CALLAT LA NIT... aquarel3la xinesa


Ha callat la nit...
La lluna rodona
és com carn i esperit.
En finestró de la casa
guaita l’àvia  revella  
i mira el serral blanc
per on caminava ella...
Avui la lluna li parla.
- Ja estic estesa
Predicant xuis, xius
De quan erets nena...-.
Té memòria la nit
quan davall de la prunera
son amant tenia neguit
d’abraçar-se a ella.
Ha passat molt de temps
de son brill d’estrella.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E..-10-2-16.-

INDIFERÈNCIA...DIFERÈNCIA... aquarel·la


Sorgia valenta la Indiferència
i es plantava incòlume davant
la plegaria estesa de la Diferència.
- A mi que em fa, es deia...
Collí el got d’aigua ben ple
i hi diposità el grapat de sidral
i com bullia, com bullia...!!
El temps impertèrrit consumia
temperat instant a instant
la reacció produïda en el got.
A qui li era indiferent que el got bullís ?
Sabia que al sobreeixir-se
se’n anava el seu poder injectat ?
Fins l’anxaneta sap i ben sabut
que si puja a dalt de tot
i joiós en FA o NO l’aleta,
desprès
ha de baixar a tocar a terra...
Potser si que tot puja i baixa...
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27- 2- 16

............

dilluns, 29 de febrer del 2016

QUE ENS DEIXIN RESPIRAR... aquarel·la xinesa


10-1-11
Abans de marxar cap dalt dels núvol
l'oncle Sebio predicava, demanava...
A aquests brutets que ens manen
els dic ben bé a la cara...
Que si és possible - pregant i tot -
ens deixin respirar.
No era fumador l'oncle Sebio,
ni es queixava de llufes i pets...
Veia el FUM que li venia
i l'esgolava, el crucificava
no el deixaven prosperar...
El FUM, EL FUM dels altres...

Avui diria...
Qui prohibirà el FUM,
el fum dels que tenen FUMS ?
...............................
Prohibiran la gran RIQUESA
que, repartida,
no seria necessari
prohibir LA POBRESA ?
..................................
El fum és prohibit
en la POBRESA...
Del FUM s'alenta amunt
la RIQUESA.
...........................
No morirà mai el grill...
RIC...,RIC...,RIC....
ANTON.-T.E.-28-2-16

diumenge, 28 de febrer del 2016

EL NIU... aquarel·la


Amb el pit ple de sospirs
i els ulls plenets de llàgrimes,
l’ocell contempla esverat
el niu que fabricà, ara destrossat,
quan li suposà ímprobe esforç i treball
i que algú no ha respectat...
Dies i dies de bec plenet
transportant rametes i fang
 i veient com es feia el seu casal
com el niu més acollidor
que pot desitjar sa existència.
Avui, quan retorna del vol matiner
comprova el lloc esmicolat
en la seva capterrera.
.Quina granera maleïda
ha fet engrunes del seu tron ?
A qui li feia nosa
el seu cant i de mosquits neteja ?
Lloc etern on ja seus avis
feren créixer la nissaga
ara veu l’indret empobrit
amb la misèria a l’ànima...
Tanta maldat pot mal nàixer
que fins li han xafat la casa?

REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-2-16

MARAGDA... aquarel·la


14 – 8 – 09
NegretaSi li preguntessin si volia ser maragda
hauria acceptat el repte deL color verd ?
Qui sap si respondria amb total recança
doneu-ho a les fulles que omplen l’univers.
Però quan captà en ella les aigües vidrioses,
els reflexes irisats, el contrallum verdós,
acceptà gràcies que amb cosides serioses
la natura culivava en esbaldrec de color.
Esboternà filets groc- verd fent-ne agulles afaiçonades,
xuclava la gerdor per espandir-la al cel en religiós crit,
en feu miracle de reunir esclats menuts formant onades,
es sentí verge,predisposada al seny del viure l'infinit.
ANTON .- T.E.- 28-2-16

dissabte, 27 de febrer del 2016

EL FOGARDAL... aquarel·la xinesa

                                                                    

                                                                        15 – 7 – 09                                                                                                                             El fogardal el tenia davant
                                                         calentejant la fredor seva.
                                                           La mare torrava el pa
                                                           senzill, lluint en torradora.
                                                     amb espetecs de brases atiades
                                                         amb molls de ferro colpejant
                                                             el ressec tronc es rostia
                                                         com tocino dalt la bancada...
                                                                 Ell, tot foc i cendra
                                                    i jo content d’assaborir-ne el flam
                                                         que em parlava de pa calent.

El plat groc a ma plena el suportava
amb un raig d’oli fent rosta molinera
Trencava a bocins en plat a falda
i la boca consumia les orelles
fetes llesques d’un pa de blat.
entre foc i gana mastegada
Minvant la fredorada haguda
en aquell cos tendre que poc deia
i sense demanar acomplia
el seu somni de pujar
amb el fum per la fumera.
Somnis que el braseral clamava
amb son groc i roig de congruència
i és que mirar el flam,el flam se’t enduia
amb moure sinuós,bram de llengua
que de boca surt i no s’ofega.
Quina satisfacció aquella menja
Que amb porró dalt taula ple de negre
amb ma alçant –se el broc que raja
el collia com a germà gran
que t’aconsella i et consola del fred passat
en la cruel nevada.
ANTON.- T.E.- 8-2-16

EN EL MEU DIA... FOTOS DE MENUT I D'ARA





EN EL MEU DIA. Erem en un lloc.Erem en un temps.Erem una colla. Diverses edats, en un front comú que ni sabiem ni albiravem, fer-nos persones per al bé d'altres i nostre. Grup compacte a les ordres de don Olegàri... Mestre que sabia fer anar la regla i el calbot, i com a extrem el cara a la paret i el cara al sol... O genolls a terrra, braços oberts com Crist i un parell de llibres per culturar musculatura... Es feia respectar...I fins a algun li oferia les escorrialles de la llet que donya Càndida li portava com a reforç a mig matí... Sabia la döna que aguantar, dirigir, ensenyar era pesat i el coronava amb el premi...Quina colla d'escollits !! I aquell dia varen escollir la porta del cel per inmortalitzar-se... Rònega la porta, exemple del que els esperava... Allí l'autor del miracle va posar com a puntals per que la porta no caigués a Juanito a l'esquerra i a Delfí a la dreta, per que no fallessin en Pepito i en Josep i al mig a L'Anton, a sigui aquest que coneixeu... Desprès cultivaren les manilles, la folre,... en fi tota una torre humana... I per què don Olegàri no hi era com a director...? Tenia un constipat i entre llençols i vànoves es curava i no va poder inmortalitzar la seva figura... Llàstima,... no !! Aquell dia le seva filla ens va fer de mestra i no hi va haver regla ni calbots ... i el dia va pasar com una festa sense el borinot... Que poc ens feia feliços !! Allí varem aprendre a ser persones? Se'ns obria un camí llarg... Ja veieu on soc, on mai hauria cregut arribar... I amb l'ajuda vostra seguirem aquí al mig recordant aquell castell on aguantava'm tot el que venia... Tot allò ens va fer forts. Que el meu dia feliç ho sigui també per vosaltres... Us estima a tots l'ANTON.- T.E.-6-2-16.


HA CAIGUT A TERRA... aquarel·la xinesa


27 – 9 – 11
Com sabatona ha caigut a terra,
-designis de destins que busquen
perfumar humil ma que culli
la pèrdua dels olors senzills -.

Tornaria a alçar cap enlaire ?
Regnarà en altre regne alertada ?
La vida dóna tombs. És sènia
que sempre retorna... Sa grandesa
és besar la terra digna
que seus ancestres li deixaren :
Diguem, seu treball i seva feina.
ANTON.-T.E.- 4-2-16

NO ETS LLIURE... aquarel·la


2 – 7 -10
Has descobert que no ets lliure
que en mans del temps, ton amo,
versifiques el teu incomprès existir.
i, ara, et planys amb agudesa idíl·lica
de tot el que vas creure, inconscient,
que, avui, no et servei de res.
Camines ja cap cot per la penombra
de teva ruta, on les flors es marceixen.
Et veus acorralat en uns instants
maquiavèl·lics que encanten la fira
dels teus egoismes i vanitats.
I la fantasia que t’ajudava
a ser innocu ha desaparegut
I ara et crida l’últim estertor.
Se t’ha passat el rellotge, pas d’arena,
com singlot que ensurt para
i et veus conscient del llibre escrit
que ha caigut al riu on ta vida
ja és un riure menut de fastig.
Te’n vas a un incert insegur,
ho saps des del primer vagit conscient
 i vols allargassar la corda feta corriola.
No pugis més amunt, igual cauràs.
ANTON.- T.E.- 27- 2-16

dimarts, 23 de febrer del 2016

VEIG LA LLUÏSSOR DELS TEUS ULLS.... aquarel·la


19 – 5 – 11
Veig la lluïssor del ulls teus que em consolen,
saben ser caliu de ma dilecta acaronant,
Son com jardí de perfum de planta cuidada
pomell de pètals que petons esbandiran.
Son barquetes que en encrestades ones
balancegen llustroses reflectint del cel mirall
Son camí a seguir en hores de tempesta
fars que a port seré camí senyalaran.
Veig la lluïssor dels ulls teus que em consolen
Obrint finestrals a l’estima i al conhort
Segur sender per començar viatge,
Tendror de vida, alè esperançat d’amor
ANTON.-T.E.-31-1-16