TEATRE... aquarel·la

He anat al teatre, soc al teatre,

no em crec el teatre, no me’l crec,

ronda insistent la mentida volent demostrar veritats !!!

Veig que el teatre és també dins la política...

i en la vida de pràcticament tothom s’usa,,,clar, no sempre, però...

Es diu la veritat assumida i prefabricada per uns quants,

que lluiten per sobrepassar les realitats existents .

És diu mentida neta com si fos realitat inqüestionable.

Podem descobrir la hipocresia que camina segura amb tuf

de vestuari net, galtes empolsades,bigotis postissos,

barbes pentinades, tupés i perruques impecables...

La disfressa de corder i els queixals de llop, deien abans,

i,avui,les tenim davant nassos esclatant que el que ens venen

és el verisme i sols aquell deu ser la religió de tots...

He anat al teatre, soc al teatre...

A veure si el director o qui mana em dóna paper

per representar també totes les meves teories

sobre la GRAN VERITAT DEL VOT... Seré hipòcrita consensuat?

Em creuran les meves botifarres a punt de posar a l’olla ?

Aplaudiran i seguiran els meus consells del flamant teatret ?

Qui sap si fins pagaran per comprar-me idees...

Pretendre no és obtenir, ara ,... Qui no té la paradeta

de titelles, monòlegs ostentosos,lloros ensenyats ?

Fins s’escriuen llibres per culturar... Passeu per la guixeta...

En el TEATRE no hi ha res de franc... tot es paga...

Com viuria la presidència, sense calers ?...

Ai, menejar la perdiu... Cuidem l’escopeta sense balins...

Si matem aquest teatre en vindrà un altre...

DE REBAIXES 16.-ANTON.- T.E.- 17-2-16.

COPA... aquarel·la

Li passava el temps amb la copa a la ma...

La botella oberta damunt taula resava precs

en aquell altar a arrebossar de deliris.

El goig de sublimar el líquid a bon desig

li entranyava la satisfacció de galta plena ...

Olorant i glopejant s’internava en delit ple.

La copa, conca de ma desitjosa de complaure,

entenia que seu mestratge  la vivificava...

Pensava en el treball que comprenia tenir

el grat gust de veure somriure la delicadesa

que damunt taula s’oferia com sacrifici

a l’esforç de tantes jornades...

Avui degustava pletòric el resultat

del seu continuat esforç...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 28-1-16

VIVIA DINS EL SILENCI... aquarel·la

Vivia dins el silenci, quiet de llum.

Clamava al núvol claror nítida.

Sense el sol li variava el temps.

Ell com ruc anava donant voltes

a la sènia de les idees dins el camí

circular ple de seves femtes...

Amb els cabassets als ulls poc percebia

més que la ferum de seves podrides deixalles

Vacunat  del temps dava tombs

sense saber mai  on parava...

DE RBAIXES 16.- ANTON.- 18-5-16.

LA FONT... aquarel·la

Ronser, assegut en el seti de pedra

contemplo amb gust la font...

Un dia havia sorgit ella d’entre dos pedres

i son rajolí per molts era estimat, d’altres odiat.

Un caminet desembocant a una placeta ens conduïa allí.

Pi i alzina i arboç hi feien bona reverència...

Romer i farigola i cassanella alegraven el solar

i la font, que contínuament raja, es la joia del lloc.

Un repòs en vella pedra, sap tenir-la  el vianant

que busca la natura per llegir-la i escoltar-la.

Una parada omple de llustre, entra en ventre l’aigua

i és l’aigua amiga que consola i  satisfà

i entra en la paraula tot l’ambient que escolta...

Amfiteatre on el caçador, parlador de veu i escopetada,

que remena en oïdores orelles la seva arenga,

busca la caça que vol que caigui a ses peus...

És la paraula que al so del rajolí s’exalta

i es transforma en melodia que desperta  consens...

No us apropeu per quedar-vos quiets i embadalits,

Hi ha fonts que son com serpents hipnotitzants

que lliguen al seu ball a qui els escolta inconscient.

Quants improperis i anatemes han brollat  que escoltats

han embadalit i canviat destins que mai s’haurien previst...

I la font, la font contínuament raja fent adeptes i contraris

Però sempre raja i raja i raja sense descans....

Ronser, assegut en el seti de pedra

Contemplo, també, els desoris que causa la font...!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-14-5-16

DES DE LES OMBRES... aquarel·la

15-9-13

Des de les ombres llunyanes del temps

un dia obriran el mar, el cel i la terra

i els parlaran d’un poble encara viu

i veuran unes cadenes oxidades arraconades

per l’escombra de l’il·lusió i l’anhel

de la Identitat, la Dignitat i la Llibertat...

i onejarà en el pit de les muntanyes sagrades

la llet verge que el mar alimentà i el cel va difondre

per la llera de la plana d’un riu de germanor inusitada...

Diguem be, si no que els cors brandaven alegria

I els caps complien deures d’hospitalitat conjunta

en un jorn d’hores eternes d’història mil·lenària

que ressuscitava rebrotant els somnis apaivagats

en la lluita pel recobrament del sublim esperit

de la continuïtat digna, tant de temps anorreada...

Des de les ombres llunyanes del temps

un poble haurà assolit de nou quant li robaren.

DE REBAIXES 13.- ANTON.- T-E. -12-3-16

EN EL DIA DE LA PERSONA - DONA... aquarel·la

EN EL DIA DE LA PERSONA-DONA.

Tu ets amb mi

jo soc amb Tu...

Des del lluny record de l'àvia,

al parir-me meva mare...

seguiria d'alabança meu escrit...

No sols ara, si no sempre

reverencio vostra estima infinit

i en el caliu del cor vull viure

beneint-vos de dia i de nit

..........................

En la nit fosca

quan el gel calmós i vent grunyen,

la rosa blanca esgarrifada temia morir.

Previsora, havia recollit d’antuvi

l’esclat lluent roig del sol en matinada,

el pensament de reso apassionat

al cloure la llum seu llençol esporuguit

i tenia tant endins seu la claror

com coit d’estimada benaurança,

com espasme dilecte revertint son cos

que, aleshores, paria en ses fulles

el vermell de tronc encès fogós

que en son intern guardà un dia.

Així els pètals, amigalls de seva vida,

desfogaren nou color en seu existir

I el gel es fonia en l’abundant foc...

En la nit fosca

la por ja no implicaba camí. 

REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-8-3-16

CEPS... aquarel·la

Allà en el lluny la gran rialla del foc.

no calla, no para ment en la destroça...

Verges llençades al estrall per sàtirs furiosos

caliuen  la sarmentada sobrant del cep,

on la tisora cruel escurça la vel·leïtat

del ramatge que empampà verd  en primavera.

Així, avui, collit el negoci – braguers plens de suc

que melindrós rajarà al tripijoc de boca anhelant -,

avui, el barber talla deixant cappare i brocada

i retalla i retalla per que el rebrot nou faci bresa..

Fins la cendra el vent escamparà per la finca...

Nova vida vol la natura, que ressusciti

de les ferides que ploren saba que cicatritza...

I vindrà el brot tendre renovant amb fal·lera

seguint el cicle establert en llunyà temps ...

Florirà de vell nou i parirà nova messa

ensenyant a l’univers l’excel·lència de seva ànima.

Del foc al brot la voluntat esclata humil i noble

destriant en son ser la feina que l’intern mana.

DE REBAIXES 16 .- ANTON.-T.E.-6-3-16.

TORNEM A L'AVUI... fotos ametllers florits 2011

Tornem a l’avui, deixem el passat

en un calaixonet ben resguardat

de les impureses que corquen

les bones metes que varen conquerir.

El record guardat fora del oblit.

S’obre el sol com flam groc

que ens donarà la llum per seguir...

Aparquem la tristesa que ens ronda

i posem optimisme en el dia...

Que ploguin idees que ajudin

a donar alegria al que ens envolta.

Mai ser circumspecte excels

ens diu que l’optimisme hi falli

Tot gira i hem de ser dins del gir

per treballar en direcció alegre.

DE REBAIXES 16.- T.E.- 6-3-16

A JOSEP ANTON EN RECORDANÇA... FOTO ACTUSACIÓ SEVA EN rASQUERA

A JOSEP ANTON EN RECORDANÇA

Escrit d’Anton Fortuño .- T.E.- 5-3-16.

......................

Vingueres a nosaltres portant l’alegria

quan la pena hirsuta teníem en el cor...

Ens deixares obrint-ne immensa i cruel pena

quan l’alegria era taula per a tots...

Han passat sis anys i ressona la destroça:

Ningú t’oblida... Parla sempre el record

i es que teu esforç pels altres no era límit

ni frontera per portar-hi sempre Pau i Amor.

Per això en recordança...

Parla de tu el vent que diu paraules

que les transporta en seu camí...

Parla de tu el sol que calenteja

la quietud i la peuada d’esperit...

Parla amb tu la orquídia blanca

i la rosa immarcescible de cristall...

Parla amb tu el perfumat silenci

d’unes flors que cultivares: teus treballs.

Parlen amb tu l’agraïment de cares netes

a les que ensenyares a estimar,

a estimar el que tu, dilecte, portaves

per donar...

Avui retornen les flors

que vares cultivar.

DUBTE... aquarel·la xinesa

Entrem en la bogeria del dubte

i ens trobem en surrealismes

que no ens expliquem.

Ey Arnblen l'intenció

la palla del gra i encara

en l’arè netejant el gra

s’hi remenen els grapissos...

Dins de la incertesa pròpia

i la remenada per veus externes,

no en sabem del nostre profit

o fracàs si no fem cas de la qüestió

i analitzem la decisió a prendre.

Dubte és ajuda, si en fen cas,

abans de equivocar l’escrúpol

que comporta el seguir caminal.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 10-2-16