dimarts, 13 de febrer del 2018

DE VEGADES... aquarel·la

De vegades, no parem 

de donar toms a la sènia insulsa

que no ens aporta la solució.
Encauats en nostre pensar,
com si fos exultant raciocini,
ens alabem nostre premi
com trofeu que ens atorguem...
Al peuar al carrer
veiem que el sol ja ha sortit
t banya de llum tot el terral.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 23-1-18

A LA PARAULA NO DITA... aquarel·la


33.-28-1-18
A la paraula no dita
no se la pot contestar.
Qui sap que es diu
aquell interior que se’ns enfronta
amb el silenci
que ni els grills desperten....
Escoltem  el borrombori
que ens arriba del carrer,
però dins del casal
sabem el que es cou ?
El secret ens envaeix
i quasi ens besa...
Quan esclati no serà ja secret.
Ens alegrarà saber-lo
o no hi darem cuita
i es perdrà com boirina
emparant-se al riu
que la produeix ?
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 28 -1-18.

dilluns, 12 de febrer del 2018

UN INSTANT ÉS UN SOSPIR... aquarel·la


32.-27-1-18
Un instant és un sospir.
Arriba i marxa deixant pas
a altre que ja se’l menja,
fent lloc al que ve darrere.
Vaig viure un instant
que s’escapolí del patró...
Es quedà arrossegant l’ala
i degué endormiscar-se
escrutant i esperant el futur ?
Els instants quasi es calciguen.
Volen entrar en el quadre
i fins s’atropellen...Son únics.
Qui hauria parit a aquell que
temps i temps sense saber d’ell
no deixava posició al següent ?
Com que no podien passar
s’amuntegaren com volcà
tots vius amb ganes de camí
i tenien un atzucac privant
dels instants seu esdevenir normal.
Seria un instant abstracte,
prepotent i avariciós
que robava quant podia
deixant als companys gelats.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 27-1-18

dissabte, 10 de febrer del 2018

AL REBOST ES GUARDA... aquarel·la


Al rebost es guarda la fartancia previsible

que omplirà taula o rebrà visites inquisidores.
Hi ha caps i mans que el tenen plenet
per salvar qual sigui la circumstància...
Allí, en temps remots, que contem de besavis, 
la tia Càndia o la tia Pepa Melons eren addictes
a guardar-hi tesors per boca i llavi i olfacte.
Dins del lloc, posar els dits sobre rosegons o coca 
o ensaginades o capsetes o magdalenes o maries,
era entrar en el triar els cants verges de la oferta
que les pastes ens brindaven: - Pren-me a mi...
I l’exèrcit assumia, condescendent, sense enfadar-se
la carta escollida com a triomf del gust de qui triava,
lloc on perfum especial es dava, barreja que exaltava
les narius, gust i el mirar dirigia seu pas 
a uns dits ansiosos d’acaronar aquell manà insospitat.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 24-1-18

EACRUTANT EL FUTUR // AQUEST SOMRIURE


30.-26-1-18
Escrutant el futur
no veia res a seu davant...
Quan es girava
quina mescla de passat!!!
Camins amples i estrets,
pujades i baixades,
turons i collets,
i també plans
on no tornaria mai més...
De nou es girava
i des del castell del present
esgarrapava la boirina,
aquell tel on la vista
callava sense veure ni escoltar
Què li portava el futur,
si mai el tenia... ?
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 26-1-18
................
31.- 27-1-18
Aquest somriure dolç
rega’l benignament
per que conservi el llustre.
i incita’l a que complagui 
a qui té el goig s’assolir-lo.
Planta’l, cultiva’l en teu hort
i sembra’n noves espècies.
No tinguis sols el calmós,
el burlaire, el pessigoller,
el del despit, i molts d’altres...
Afavoreix al que acarona,
al que subjuga, al que incita,
al que uneix, al que ressuscita...
Porta’n la cartera plena.
Que teva cara digui i sigui
t’acullo, t’estimo,estic per tu !!

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 27-1-18.

divendres, 9 de febrer del 2018

HO CONTES... aquarel·la


Ho contes com si estès latent en tu,

transites per aquest instant?, no ho vulguis.
No esperis salvar-te al ras quan plou pedra.
No ho has previst i tenir una balma que et guardi?
No surtis a la intempèrie. No preveus el perill ?
La rancúnia s’amaga i surt al veure’t dèbil...
Tapant-te el cap amb el sac i guarda’t a cabana,
mira, fins ruc i mula avui volen estar a sopluig.
Que pedregui fora, tu, lliure del mal temps.
Ja vindrà que el cel posi llum i blau per la calba.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 25-1-18.

EL NOSTRE PRÒXIM... !!!...aquarel·la


27-25-1-18
EL NOSTRE PRÒXIM...!!
Oh, pròxim humà, 
si no et tingués prop meu
quanta soledat m’envairia...!! 
Qui parlaria, qui escoltaria,
qui miraria, qui alabaria,
qui posaria la traveta...
Qui del amor o del odi
tindria voral d’ajut o rancúnia.
Oh, pròxim animal,
Veig la cabra boja o el be calmós,
La formiga del treball o el petot a la soca
amb el sol calentejant-lo gandul.
El gos amorosit al seu amo
o el ruc d’orella erecta, amb bram i coça...
Oh, pròxim vegetal, 
Soc dins la bosquina fresca acariciant,
i la cascaula i l’esbarzer que m’esgarrapen...
Veig que el be i el mal clamen sense repòs.
Oh, pròxim mineral
El roc ha relliscat al camí privant-me el pas,
quina llosa em retira el meu esbarjo,
què li he fet que vol lesionar-me?
Ma venjança porta supèrbia... !!
He topat en un còdol al lloc que transito.
Ofegat pel roc que se’m oposa
el peu no ha dubtat en xutar...
Bona he tingut : Sols en veia la meitat
l’altre colgat no ha cedit i ara el peu


no calla del manament equivocat del cap.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 25-1-1

dijous, 8 de febrer del 2018

EN EL MEU 87 ANIVERSARI ... fotos


EN EL MEU 87 ANIVERSARI 
Generalitzant. Menut com un esquitx em posaren al casal del viure. Entrar i pujar escalons.. (6-2-31)Vaig nàixer en monarquia,aleshores llet, plats d’arròs de poll i sopes de timó.( 14-4-31) Sols canviar els primers plats i em tocà república...algun ouet, tortet, i algun plat de crema(18-7-36) Una guerra on fonolls i ruda i baldofes em salvaren de l’escrofulosi... (1-4-39)Aquell fet em posa dins una dictadura on quaranta anys em mana obeir i no pensar massa i si vols menjar conill, para ratera i si et troben a confessar-te... Costa passar tant de temps, però som animals de costums(78) Desprès una democràcia, on es pot menjar de tots, fins perdiganes i ara... deixarem que passi el temps per veure com això acaba i si el pastis de crema o xocolata o cabell d’àngel ens el posem a boca... Per be de tots voldria Pau i Amor que prou coses ja he vist i espero calma... que ni a mi ni a ningú en somnis els preguntin què vols ser.... delinqüent o imbècil.

Als meus anys ja cansen promeses, enganys i tot el que comporta omplir el ventre i el cap. En el meu dia desitjo el millor per a tots... anton.



En somnis he vist:
- Vols ser delinqüent 
O imbècil ...!!
Enjullat en la premissa
he quedat mut,
a punt de caure al pou
de les misèries de la vida.
He reflexionat...
El delinqüent és un imbècil
que lluita per escapar de si mateix
dintre de la seva carn...
I l’imbècil es criminalitza
a ell mateix, però ho sap ell ?

BARROTS DE FERRO... aquarel·la


10.- 12-1-18
Barrots de ferro se’n disposen
a fer reixa, atzucac irreductible...
Imposen els presagis que demostren,
alteren la calma i la carn empresonen.
Calla fred el ferro que no sap què estima
si el ser fidel al foc que l’emmotlla,
o al gel que el prem fent-lo invencible.
I entre el somni de ser reverenciat
en la forma que al viure seu tributa
assumeix l’escàndol de ferir insurrecte
l’estima o rebuig de la mirada justa.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-12-1-18

dimecres, 7 de febrer del 2018

MARGES DE PEDRA SECA... acrílic



29.- 26-1-18

Tota seva vida havia tocat pedra.
La manejava com nadó a mans de mare.
Coneixia els pedrots i el reble menudalla.
Els seus marges eren obres d’art...
Ni la pressió de la terra i el sobrepuig de l’aigua
esbandien aquell gegant que roc a roc
des del solament fent bassa pujava repenjat
com prevenint l’empenta probable o possible...
Es sentia recolzat amb els pedrots falcats
no fos que rellisquessin, besant-se un a l’altre.
Pujaven com escalinata antiga per tocar el cel
i arribaven dalt somniant planúria darrere
i que l’arbriu creixés en la tovor que guardava,
Excels, aguantava els costers amb sa dolcesa...
Aquella paret veia al amo satisfet pujant graons
que deixava a la cara per salvar l’altura.
Què satisfet ! Tota la vida fent gegants indestructibles.

DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 26-1-18