divendres, 7 de desembre del 2018

TRENETS 7

151.- 1-6-18.
A recer de la façana pulcra i embellida,
a terra com fent parterre enjoiat
parres i testos en plenitud excelsa
alegren el carrer de coloraina farcida
Verds i grocs, i blaus i vermell
competeixen amb dolcesa i bones arts.
Ben allotjades agraeixen a l’amfitriona
el treball que ha esmerçat...
Quan un circula prop de la parada
en capta el tuf de joia i ufanor...
Beneïdes mans,  
que cuiden del color i del perfum
i hi posen l’alegria que en el cor sent.
Capta el mirar la plena diligència
del treball ben fet, que dóna ànima
a aquells menuts i petitons sers.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 1-6-18.
.....................
152.- 2-6-18.
El gos llebrer de la llum
mira estupefacte el ramat d’aigua
que corre embogit pel riu.
Durant la nit, a claror de lluna,
ha saltat tots els brancals i portes
t ha assolat quant davant seu hi havia.
No son barrera tamarits i canyes,
ni marges de pedra aguantant parades...
Amb espardenya solta la llopada
mossega i destroça, arrasa i s’emporta
com barca amb xarxa netejant vorades.
Totes  les cuques han pujat de cota
apressades per l’empenta inexorable,
així com caus i nius son voraçment derruïts.
Espès el ramat avança, avança i avança
Fent-se lloc amb l’empenta imparable.
El riu quan s’embogeix pot fer destrossa...
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 2-6-18.
..................
153.- 3-6-18.
Flors de prunera,
exquisides en son esclat,
embolcallades amb seda blanca...
Avui s’obren amb cordura
ensenyant al vent i al sol
sa impol·luta empenta
en fràgil retruny...
Les batejaren un dia
quan plovia a bots i barrals...
i ara el sol i el ventijol
les acaronen com banderes al tossal...
Beneïda florada alba,
Mantell brodat...
Aviat el teu fruit
colrarà llavis
deixant sa mel,
suc d’angelical paladar.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 3-6-18.
..................
154.- 4-6-18.
En el pla i en la vallada
la xarxa de la natura escriu paraules ...
Quin goig!! A peu net es manifesten
i ens diuen seus amors compresos o no,
però vitals... Llampants com guineu
que escruta els moviments del contrari
per atacar a salvo i sense perill.
El vent transporta la veu harmoniosa
i la escampa per que en siguem sabedors,
que ens omplim de la seva excelsitud
Avui poden abellir els nostres peus
amb seva humilitat... no els hi agrairem ?
Cantem l’antífona que beneeix els grans instants
i no periclitem l’assoliment de l’alegria.
DE REBAIXES 18.-ANTON.-T.E.- 4-6-18.
................
155.- 5-6-18.
Quina joia de parada!! El blat !!
El contemplava esvelt.
Sa messa era com mar en calma
en certs instants  i de vegades
el ventijol curós l’acaronava
com ma de noi a jove verge
li pentina joiós la cabellera.
Sa verdor impactava en sa lluïssor !!!
Ahir tant ple de vida,,,
avui ja no va cap al cel sa fràgil bellugadissa...
Jo vaig conèixer la falç i la dalla
que l’abatien a porques, amb remades
que ajocaven aquells guaixos erèctils
vencent la verticalitat amb destresa,
Amb neguit i suorada eren vençudes
aquelles tiges, amb bandera ben granada...
Amb el rampí les gavelles eren prestes
per agermanant-se capiculades
i fer-ne les garbes per portar a l’era...
Avui, la mesada encara verda
•          tota aquella glòria abans impagable
serà menja pel bestiar de llana o pel cabrum -,
i amb presa la màquina l’ha ajagut
com si fos catifa esperant la solanada...
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-5-6-18

dijous, 6 de desembre del 2018

trenets 6


146.- 27-5-18.
Posant peu al serrall de la muntanya
tens el perill del rossolar avall
o de seguir a peu dret amb dos visions.
Pots donar el pas del vals
i veure, completament, fins  a un finit
l’assoliment del mirar...
Perspectiva en el teu moure’t en cercle.
i pots també aixecar el cap i mirar al cel.
amb nuvolada o cel ras.
També captaràs a plenitud la planúria baix,
o el riu, com serpent, que cueja...
Ets predestinat a dominar-ho tot.
però no et conformis, atent, alerta,
per que un mal cop de vent inesperat
et pot traure del merlet en qui confies.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 27-5-18
...............
147.- 28-5-18..
“Afegeix a la teva història el patir “–
Li digué la conxorxa rival.
El pèndul marcava el desaire
i el prepotent encara no assolia
el que considerava una infàmia
perpetrada pels amics...
No li entrava ni cabia en la clepsa
l’imaginari real que se li presentava...
Retrocedir quan era immòbil...!!
Que s’han pensat aquests esclaus !!
Sortir del lloc conquerit
que era seu, seu i de ningú més...!!!
En aquell instant
de dalt del turó fugí l’esparver
encara que quedava la carnassa.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 28-5-18.
.............
148.- 29-5-18.
Sentir el plaer o tenir la fe,
Percebre la bellesa o assolir l’esperança,
Buscar el goig o acaronar la joia,
Impregnar-se d’estima o  abellir l’alegria.
Alimentem els sentiments
omplint vas a vas les incongruències
que l’existir ens porta i ens ven.
Sentim l’abstracte com realitat
i vivim veritats que son somriures de somnis.
Podem exaltar-nos en consecucions
que es desfan quan arribem a tocar-les
i ens sentim satisfets de tenir en nosaltres
el llibre sagrat que tot ens ho  beneeix.
Quan la realitat es confessa
l’escolà compren que està en les beceroles
i que el camí emprés té dificultats
que voldríem anorrear.
L’ únic segur del que gaudim és el respir
en l’instant en que vivim,
DE REBAIXES 18 .- ANTON.- T.E.- 29-5-18.
,,,,,,,,,,,,,,
149.- 30-5-18.
S’apropa una oreneta i em fa alifares.
Sap que jo li guardo el niu o casa
quan ella per no tenir abric de llana,
a l’hivern se’n en va a lloc on tenen bon caliu.
- Que fas aquí, no treballes?.- em parla.
-No, ara penso, medito, em confesso..._.
-Ja veig que fas el mateix que jo ...-.
-Vols dir que penses?...-
-Que fora de mi i els meus si no ho fes...-.
-Em creia que això era cosa nostra i no vostra...-.
-Vosaltres amb el diner ho feu tot
i nosaltres vivim a mercè de la Natura...-.
Jo no li esbalço el niu quan marxa,
i quan arriben som com amics de casa...
Reflexiono i comprenc que fa com jo
que en tot treball està posada...
Cuida i avida els fills,els protegeix i els ensenya
a parlar amb seu cant i a volar i a guardar-se
de l’escopeta cruel o del fil ben tensat
on pot, volant, perdre el seu viure...
-Tu no penses, - de cop m’ha etzibat -
en tot ser existent el que pensa és la vida ...-.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 30-5-18.
...............
150.- 31-5-18..
Caminaré per la memòria
resseguint el record
que com codolla  el tinc al sarró.
En aquest enjub plenet
es quedaren entrant poc a poc
a servir a un temps a venir.
Allí hi ha de tot, bo i no tant bo
Excelsituds i nimietats...
Al llarg del temps tot hi ha entrat
i s’hi guarda sublimitat i mesquinesa.,
però que ara surten amb sabor d’antic
com mel d’arna i gust de farigola i romer
Pàgines d’estima escrites
en el balcó del temps...
reverberen sempre,sempre
amb un xic d’enyorança en el cor.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 31-5-18

dimecres, 5 de desembre del 2018

TRENETS 5

141.-22-5-18.
No son tot flors i violes, pensem
que tot acte acostuma a tenir el contra acte.
No sempre el que realitzem és ben vist,
comprés, atès, ja no dic alabat, doncs ,aquí
ens sumiríem en possible fracàs.
Si soc optimista,
per què em colra el pessimista...?
Si em considero honrat
per què posen xacra de deshonor...?
Qui s’omple boca de bondat
i acusa de perdulari a l’altre
sense raonament sincer i verídic
i campa i estén el seu mantell en contra
i no es jutja, francament, del seu mal.
Si, no son tot flors i violes.
Molts escampen males herbes
per embrutar els camps nets.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 22-5-18.
........................
142.- 23-5-18.
Entre cella i cella portava l’enuig
de tanta paraula i paraula
dita amb mala intencionalitat,
les arreplegava hi en renegava.
Apartades no farien mal a ningú.
I de les que son accepcions i porten
el fil de segons sentits, que en faria ?
Li deien:- Com et trobes !- amb gust de salut.
•          Et guanyes bé la vida ? – Mai en tenim prou
en el saquet dels pistrincs...
•          Fas bona cara ! – i es rejovenia....
Sempre hi veia un obscurs voler saber de l’altre.
S’ho prenia amb somriure i callat o contestant
es desentranyava per quedar bé.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-23-5-18.
.....................
143.- 24-5-18.
Me’n orgullia de veure el color al camp.
Complagut amb el blau i el groc em feia el verd.
Era jovenot, fa tants anys, que sembrava.
amb un cabàs ple de gra
que el sostenia un cordill d’espart                                                          
penjat a bandolera... Escampava a grapats.
I colgava amb pollegana, Al cap d’uns dies
tota la parada era verda... Produït el miracle.
Hi creixia el verd... !!Quina delícia, com cabell
de jove que el vent messa i pentina...!!
Desprès els colors es separaven,
blau al cel o als ulls de la jove
El groc al terra...i venia la dalla, i el trill,
i la borrassa i la palla, i al sac el blat
i a casa la farina i la vella enfornava el pa
tot crosta, tota groga, i atipava a tots
l’acontentament omplia els cors amb agraïment
Avui, n’hi ha que no volen el groc,
al groc ple de sentiment de la dignitat...!!!
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 24-5-18.
........................
144.- 25-5-18.
Paraules, paraules, paraules...
Em figuro l’aire ple de paraula.
Com si les parets de l’habitacle
en ves de quadres hi pengéssim mots,
aleshores, allí es conservarien,
Podríem recorre a elles...
Us figureu la representació ? 
Es parla, es diu, es conversa,
s’imposa el criteri amb la parla.
Qui sap si fóssim muts
ens parlaríem endins,,, ?
Qui sap si tenim por de parlar-nos
a nosaltres mateixos, internament,
i per això el xerrar és la vida.
Quin sacrifici el callar.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E..- 25-5-18.
...............
145.- 26- 5-18.
Deixaria de caminar
si un dels dos peus,
dret o esquerre,es negava.
Era trist, però pensar-hi
se li embogia el cap.
De  sempre aspirava a ser ocell
més que arbre arrelat,immòbil...
Movent-se, desplaçant-se,
arribava al súmmum del esperit.
Exteriorment gaudia de visions diverses,
interiorment acumulava nous plaers.
Experimentar sensitivament la quietud
per sempre, sempre, sempre...li feia mal.
Parlaria amb el peus
i que renunciessin a ses greuges.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-26-5-18.

dimarts, 4 de desembre del 2018

TRENETS 4


135.- 16-5-18.
Li feia llàstima, sols sabia dir NO.
Quan l’esperit que ha de fer el miracle,
no vol,
la carn és com morta.
Deixem que la negació visqui,
que la fosca no accepti la llum.
Dia vindrà
que la nuvolada
deixi pas a l’or lluent de la claror.
Contra voluntat de la corrent
la barca no navega tranquil·la
i els rems no son prou
per salvar l’impuls de flux d’aigua.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 16-5-18.
...................
136.- 17-5-18.
ENS HA DEIXAT LA MARE DE PEPITA BLADÉ,
LA SRA. CLEMÈNCIA M.
Escrit d’Anton Fortuño.- 17-5-18

Te’n has anat cap al núvol poc a poc
com fulla que vola al vent i no retorna.
Papallona cuidant sa flor estimada
abandones el jardí que et feia viure.
Marxa teu mirar i teva paraula,
teu voler-ho tot al punt i lloc sense falsia,
ton treball sabent que és què vols i que fa falta...
Te’n has anat cap al núvol poc a poc
deixant en el jardí tristor i enyorança.
Aquí et veurem en la memòria eterna
que del Amor i Pau sempre ens en parla.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E..-17-5-18
................
137.- 18-5-18
Un llençol ben brodat i ben estès
en aquest llibre del viure
és un moment...
No penseu que cada instant
és una eternitat ?...
Un instant que ens el fem nostre
amb el treball constant,
que posarem a la bossa
on fan memòria els records.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 18-5-18.
.............
138.- 19-5-18
L’aigua com llengua abrasant
fa pas en la roca...
El vent llima delicadament
l’abrupte roca...
El sol, la llum estén sa cabellera
circumdant la roca...
Segles de constància
hi esmerça sense delit
amb calma, amb constància
S’ho pren com una joguina,
un passar el temps,
en un treball sense disbauxa,
sense neguitejar-se.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-19-5-18.
.............
139.- 20-5-18.
S’esplaiava en seus pensaments
plens d’un boirim de males memòries.
Li influïa el veure l’infausta plèiade
de personatges bocamolls i xerraires
que portaven el paper escrit gravat
i el repetien com lloro lliure de gàbia.
Veia la pedra que representava la veu
que escampava mentides i supèrbies
pujant fins al cel en seves afirmacions
trencant el roc fent-ne reble
que introduïen en las butxaques
de tots els creients als que fanatitzaven.
Des del muntanyot on feien les prèdiques
irrompien segurs i prepotents
en seva borratxera que imposaven.
Em faré de pedra per que hi rebotí
la paraula que em volen imposar.  
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E..- 20-5-18.
..................
140.- 21-5-18.
No, que no caigui el marge i revingui,
malauradament, escala fàcil d’assolir
que pugui envair-ho la inutilitat dels ineptes
que no poden sofrir se’ls menti son orgull.
Pedra a pedra i reble a reble
amb la valentia en tots i de tots,
impertorbables, hem de ser forts.
Podem revertir la muntanya en pla
i comprendre la dignitat de l’altre...?
Es difícil giravoltar el fet del contrincant,
ja que la paraula dura, insidiosa, burleta,
passa del concepte d’escoltar
i sense parla voluntària en els dos caps
i que despentina a qui en la conversa
es sent amb ànims d’entesa.
Ens queden segles d’assimilació.
Que no caigui nostre marge de lluita.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-21-5-18.

dilluns, 3 de desembre del 2018

TRENETS 3


130.-11-5-18.
I del arc de la terra sorgiren les sagetes...
creuaren la llum i de la fosca
feren brollar llàgrimes de goig...
Gotim de veu que escamparia Pau i Amor...
La serralada era tot lluminària
i es percebia la veu dels ocells
i el concert unia penses
i sentiments en feliç abraçada.
Quin goig s’escampava arreu !!
DE REBAIXES 18.- 11-5-18
...................
131.- 12-5-18.
A la paraula no dita no se la pot contestar.
Qui sap que es diu aquell interior que se’ns enfronta
amb el silenci que ni els grills desperten....
És il·lusori fer-se càbales,
destriar del gest la intencionalitat,
furgar en el mutisme ofert
o posar la cullera al plat
esperant la reacció sonora
que ens negui nostre acte.
Hi ha sers impertorbables...
Seguirem nostre andar,
camí que no necessita d’altre peu
que el que portem calçat
amb ganes de seguir ruta.
Caminant pel barranc
pot venir la torrentada...
Per la cresta del serrall
contemplem dos vorals, dos ofertes.
DE REBAIXES 18.- 12-5-18..
................
132.- 13-5-18
Era menut quan ens acompanyava
l’escala de fusta - dos pinetells llargs
t barrons d’alzina clavats amb claus
que el ferrer fabricava al efecte -.
Ens agradava pujar-hi pels graons.
Era llarga... No arribava al cel,no,
però si a olivers de gran soca
i ramatge que feia punta als núvols.
Posada contra el forcat de rama,
si convenia, fins lligada amb corda
dalt un es sentia transportat ocell.
Pocs anys a les cames em costava pujar.
Un pinsà, al veure’m tant alt,
un jorn em digué :- “Deixa aquell ram d’olives,
no el facis caure. Quan seran bandoses,
amb tot el seu oli ja vindrem
a atipar-nos amb la meva cleca...”-.
Desprès, ben tips marxarien
volarien a altres indrets, com nosaltres...
Ja no hi ha escales fetes nostres,
i tampoc em parlen els ocells...
Jo hi feia volantins en les altures
i m’agermanava amb pinsà i cadarna...
Amb un crit venien  i amb un crit marxaven
i m’ensenyaven els seus nius...
Ara tenim els estornells que assolen !!!
DE REBAIXES 18.- ANTON.- 13-4-18
.................
133.- 14.- 5-18
BOTONS I BOTONS...
Els botons de la bragueta quedaren descordats
desprès d’ajudar al buidat de la bufeta,
La pressa jugà el joc i tothom podia veure
que desfermats els botons, el moixonet era lliure
i podia escapar-se del niu per poca previsió...
Sempre pot haver-hi ulls espavilats que miren
i, si,un somriure avar el remarcava: -“ Que descuidat... !!  
Van pel mon ensenyant el secret més valuós.
Tant els fa que els diguin xoles o és que volen provocar ? “-.
En canvi els tres botons de camisola  oberts en escot noia.
tenir-los-hi, comprenia com que tothom s’alegrava  d’això
quan per descuit volgut o no  eren oberts a la vista.
•          “ Que ensenyi, que ja ha estat a missa... És un delícia...
Que s’airegin els presseguets... Ja estan a punt de collir...
Si no sap botonar ja li faré jo “- clamava el lasciu sàtir.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-14-5-18
.............
134.- 15-5-18.
No vull ser far de ningú
I per que de xafar-me em salvi
m’acolliré a llum de lluerna...
No vull ser veu de ningú,
però per que ningú em reclami
faré de grill per les nits.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 15-5-18.

diumenge, 2 de desembre del 2018

TRENETS 2


125.- 6-5-18
Quan collí la Indiferència
el lingüista li asseverà
que no era cosa de vaques sagrades
o de persones de la reserva
o famosos de pentinat i sabates lluentes.
Més cru ho tenia el que perdé el cercle
ja que des d’aleshores  i ara
ho veuria tot quadrat.
Però encara més ploraria
el responsable de l’estat herencial
en el que es veia implicat
el subjecte rei d’aquells territoris...
Un terratrèmol de paraules
li discutia el ser o no ser
i el litigi anava per llarg...

El SILENCI, PARLAVA
incomplint deures i obligacions.
Qui podria ser Indiferent
al mut o al xerraire ?
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-6-5-18
....................
126.- 7-5-18.
Com podia estar de part, com reconèixer
que s’havia hagut d’acontentar sempre
amb tots els perills que el colpiren :
Era un sofrir la soledat i tristesa.
Ballar-li la clepsa en el dubte o la por.
L’esgarrap de la incomprensió i la ignomínia,
Pujar els escalons del malentès o la ignorància.
Veure el got ple de la culpa i acusacions.
Saltar el barranc de les sectes o enigmes
religiosos, doctrinals,militars,en fi, mediàtics...
La pluja abundant o carència del diner que arrabassa
honradesa, honestedat , noblesa, rectitud... 
L’existir era, per a ell, un conviure, acceptant o no
tota aquesta sèrie de miracles
que com paràsits ens xuclen dia a dia.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E..- 7-5-18
............
127.- 8-5-18
Intel·ligents els capells de flor,
no obririen el paracaigudes
fins arribar al cel...
seus germans els aguantarien sa felicitat...
DE REBAIXES 8.- ANTON.- T.E.-8-5-18.
..................
128.- 9-5-18.
I la rosa rep en seus pètals
el petó de la gota d’aigua
senzilla, inusual, llisquent...
Vindrà el degoteig i serà
com paraules esberlades,
reacció de sensibilitats
expressades en abraçada de contacte.
I fluiran el rajos,
i cantaran les veus
i tot serà miracles
i tot viurà el ritme
fins a l’extrem
de l’orgasme
de la primera gota d’aigua.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-9-5-18.
...........
129.- 10-5-18.
•          .i va créixer sola la margarida
en lloc insòlit
voltada de la quietud
imposada d’altres
al que era tija d’erèctil bellesa
en sa plenitud de vida....
Avui acompanya a la solitària
en un desig de resurrecció propera....
Retornarà la fusta i escorça
a tenir vida pròpia ?
Insuflem-li nostre alè
per aconseguir en la soledat
la plenitud calmosa,
espiritual, el so de la paraula.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 10-5-18.

dissabte, 1 de desembre del 2018

TRENETS

Continuant desprès d'una operació de fèmur i recuperació parcial  en U. Socio- Sanitària de Mora d'Ebre.-- Espero anar continuant i recuperant temps augmentant el nª de trenets.- anton.
119.- 30-4-18.
Dalt de la muntanya hi habita el SILENCI...?
Decidia anar-hi aconsellat per molts. Camí pedregós.
Una suada per pujar fins l’últim esgraó.
Quan va ser a dalt cridà, buscà. No el veia enlloc.
Una rufagada de vent feu sentir seu estrall,
se li emportà la gorra... ara el cabell al vent.
I com volava tot. No la veurà més. Qui la segueix ?
Semblava un helicòpter... Deu meu !
I se’n entornà... Ja no es creuria a qualsevol...
Així no cal donar gràcies. Ni pagar cap cànon...
No trobaria la gorra ni el silenci,és clar,
però sí que un repòs les cames li demanaven.
Mentre, baixant de retorn remenà per la pensa...
Ho diria a la mestressa i si ella hi venia bé...!!!
Quan feu la seva explicació meditada
per condicionar el SILENCI que de vegades
fa tanta falta que el compraríem a preu d’or,
trobà una paret amb un NO escrit inesborrable...
Jo faria un quarto insonoritzat, però si tu no ho vols...
Total son quatre xapes... i podria tocar el saxo
i a ningú molestaria... i tu la trompeta o el violí -.
Quan un posa la joia en ma d’altre, de vegades
es queda sense la joia que tant el complauria.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T-E-30-4-18.
......................
120.- 1-5-18
“ És la fosca. És la nit. És l’estiu. Dormint a la fresca.
Com una criba el cel està fet d’agulletes llum.
Un suau ventet alena , convidant al somni
i per aquell sender camino buscant convit.
Ma inconsciència empara sortida de lluna a l’esclat
I en el somni, - sender trillat de fantasies vaporoses-,
una deesa apareix amb cabellera rossa llarga,
inabastable, fins davall pitrera on un cinturó
reuneix al cos un batí vermell obrint-se al davall ventre.
Vaporosa Ella m’hi he atansat fins rosar cabell i galta...!!
Com deesa m’oferia amb mirar tranquil bellesa en disbauxa...!!
Mans i  braços s’han allargat com cenyidor viu
que a seu cos lliga bata, i, el cabell s’ha relligat en abraçada.
M’he sentit als núvols, com en jardí incommensurable...!!
Espaordit he mirat en torn d’aquell plantiu que s’oferia
com parada on la florada neix de perfum embriagador que encisa
Buscaré el  solquet humit on clavar-hi la rella per llaurar
aquells cavallons de terra bruna cultivant-hi el roser...
El roser de l’estimança que desperta, en l’intern, immens delit
amb neguit d’essencial  fragància on la rella entra suau
i deixa la terra cultiu blana escardant l’herba nascuda
que a la flor li fa competència i marciria la rosa preuada...”.
El  ric-ric d’un grill m’ha despertat del meu somni...!!
La llum de la lluna em tenia colpit, encès de blanc... !!
Era ella la deesa que en el subconscient em tenia
amb l’ambrosia d’una fantasia que se’n en va de mi ?
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E- 1-5-18.
.........................
121.- 2-5-18.
Percebre damunt teu la pluja
que et ressegueix cap i galtes
amb seus dits màgics,
relliscant com guspires de cel
en meva platja de carn.
Sentir els efluvis
com cabells que es despentinen...
Sentir com rellisquen,
com guaiten i s’abandonen
fent-se escletxes vivents.
obrint senders nous.
Pluja, pètals de idees,
encatifament que s’escampa
per la platja de les nostres carns.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 2-5-18.
..............
122.- 3-5-18.
Gran concurs. Ball de Festa Major. Enquestes diverses.
Passatemps conduit per un astròleg conferenciant.
Quan demanaren que aixequessin la ma
els que eren verges dins seu i en veritat,
sols una solterona i dos xibals imberbes
s’assenyalaren a ells estirant braç fins al cel.
Al comprendre’s solets en mig la multitud
i -vermells com pebrots madurs ses galtes -,
i que es declaraven verges davant la gran concurrència
volien desaparèixer per haver confessat sa veritat.
El que preguntava, un enquestador conferenciant, els diu :
Volien la justícia o volien la raó confessant seu estat ?
Vostra innocència us ha traït. No faré jocs de màgia.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 3-5-18.
........................
123.- 4-5-18.
Sabia que l’hort volia regar-se,
No plovia prou per salvar les cols,
i bròquils i espinacs i d’altres en hivern
i sobre tot a l’estiu tota la manduca...
En aquell hort, com en d’altres
la sènia  era l’arma propiciatòria.
A més d’ella necessitava el ruc
que, ben junyit, ulls tapats,
anés voltant pel solc trillat.
ple de seu fem i pixum,
resistint hores i hores
aquell camí inacabable
on els catúfols pujaven
el líquid que revertit a la sèquia i bassa
seria la glòria per tota l’hortalissa.
Dia a dia, passa a passa,
el ruc consumia pacient el temps...
El surriac era prop si es parava
i sa esquena s’omplia de verdancs...
Sols la mort el lliuraria
d’aquell traginar per l’amo
d’aquell hort que volia aigua.
DE REBAIXES 18.-ANTON.-T.E.- 4-5-18
.....................
124.- 5-5-18
En el record hi dipositem
la resurrecció de nostres vides.
Sempre ens fan carícies els records...
Busquem contacte amb aires nous
per que encaixi el somriure a galtes.
Fins el caminar és viu i inquiet
i la mirada estén el pop
fent-se seu quant l’envolta.
Sortim de casa de pressa i malfarjats
per que tenim ganes del lloc
on varem escriure nostre respir.
Pensem ser lliures i ens agabellem
en el record, no tenim res més
del que varem ser i tenir i gaudir.
Nostre motiu de defensa
se’l deia constantment :
- “Quan no depenguis de res
Ja m’ho faràs saber “-.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 5-5-18

dimecres, 21 de març del 2018

TA CABELLERA... pintura xinesa


65.- 5-3-18
Enfonsaria en ta cabellera al vent
els dits, el cap, el cos,
i em faria servent impertèrrit... 
Bellugadís el cabell no troba quietud,
rebrinca i reballa en meus dits
com caminar per copiosa bosquina.
Com carícia de rames fines el cap es consola
en el contacte i esmerça la meravella...
El cos extasiat reviu el revoleix
com bandada d’ocells en seu goig...
M’enfonsaria en ta cabellera al vent....

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 5-3-18

dimarts, 20 de març del 2018

ENS HA DEIXAT L'AMIC JULIAN MASIP... foto quadre j.j.manero


ENS HA DEIXAT L’AMIC JULIAN MASIP
Persona generosa, pulcra en seu treball, sempre es distingia per la vera amistat, donant fe en tot moment la seva estima al poble i al terrer. Varem tenir sempre una relació d’amics sense fissura, amb l’ajuda que correspon a fructífera relació. Sempre en meu record l’he de tenir i en falta l’he de trobar. Anton.- 15-3- 18
.......................................
Embolcallat en la melangia de la tristesa,
i amb singlot a gola esperant el plor,
he sabut de tu que amb la nuvolada marxes
vers el caminal etern del teu infinit.
I ha vingut a mi el teu noble somriure
que sempre amb conversa usaves com amic.
Falta faràs a molts que et teníem bona estima
per que en tu sempre brotava com d’aigua en riu.
Jugaves amb les pedres amb mall per fer-ne marge,
tisores i xerrac pentinaven acaronant-lo tot l’arbriu
i el marge et parlava de ta feina que l’eternitzava,
els arbres et regalaven, joiosos, seu fruit diví.
De  parla i somriure, amb ells en treies seva estima
i tots et coneixien com a cuidant noble i amic.
Et trobaran en falta, fets i parla que els dedicaves...
Era un conjuri del bon fer que sempre vas tenir.
Nosaltres et recordarem, i falta has de fer-nos,
quan no et trobem pel poble  o seguint nostre camí. 
Fins sempre, amic, bon amic, perfecte amic.-Anton.
                              DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-  14-3-18.

dijous, 15 de març del 2018

LA LLUNA... aquarel·la

64.- 4-3-18
Surt la lluna blanca de la nit
vestida amb mantell blanc.
Darrera amagues teva cara plena de goig.
que em mira volent-me abraçar.
- Si som tant lluny... !!-
I rebo la brillant mirada.
Veig tes narius inspirant claror,
llavis oberts amb alè de perfum
i les galtes rialleres omplen
el blanc verdós de la lluna.
La serralada no ha xerracat
la vivesa del teu encant.
Pel terrer teva llum s’escampa.
La blanquinor de la llum
repuja i rebrolla en les violes
- papallones que no emprenen vol -
un platejat que enveja
l’arbriu dormit d’hivern.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 4-3-18