La fulla seca tenia seus records
Quan a l’arbre per la saba era besada.
Un dia, fluixa, va caure... El vent l’amoïnava...
- Deixa’m... no m’apartis de meves il•lusions.
No vull caminar per senders desconeguts
On les paraules emmudeixen seu so
I l’enyor em vindria a visitar omplint-me de por.
Recordem els moments de la suau carícia,
Quan tu, ventijol, ens feies que ens beséssim
Acaronant-nos en dolça i frugal companyonia...
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 31-3-15.
.......SILENCIS
55.- La veritat de la mentida és repetir-la incessantment
fins que cau com veritat inqüestionable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada