LA SOLEDAT... boli ràpit

La soledat, teranyina homogènia

on es couen les urpes displicents

de la quietud sofrent, estén lligalls

d’identitat en oblit d’externalitats.

Somorta en si mateixa

estreny les garres

i agomboia les llibertats.

Tot calla contacte de camí.

Obre el moment místic

sumint-se en els records.

Hem pensat que volem el soroll

per destruir nostra soledat ?

I quantes hores és ella

nostre únic ric amic, veritat ?

Que no ens pesi el seu embolcall,

també nostre somriure vol descans.

No la comprenguem com gel

que embalbeix fins l’ànima,

si no com glaçó al vas

que suorada atenua i calma.

DE REBAIXES 14 .- ANTON-T.E.-1-6-14.

NO POSSEÏA CAP ESPASA... boli ràpit

No posseïa cap espasa,
per defensar-se dels mals vents,
però tenia un vel per cobrir-se.
Raciocinava que era poc, poquíssim...
I es mirava la rosa impàvida
que delitava i espargia son perfum.
Caminà envers la balconada
i es lliurà d’impertinències.
S’apropà al brancal dels somnis
i el ventijol l’acaronava...
Silenci i quietud, bones armes
per defensar-se lluny d’improperis.
No tenia espasa,
però tenia vel per protegir-se
i aquietà seves ànsies.
DE REBAIXES 14- ANTON-T.E.- 22-5-14

ÉS LA NIT.... BOLI RÀPIT

5 – 9 – 7 – 12

És la nit. Un fanal fueteja clarorada.

Dins del cor les papallones surten

a batre ales i cos nu en el cristall.

Xineses formes cauen en carreu del carrer

i la quietud no les deslloriga.

S’extenuen les falenes i cos i ales nus

reboten mortes en el peu del fanal encès.

Altar de misteris, un grill romp crit

i la nit pren cura d’estorat silenci

que l’insecte ha desballestat com roda

xirriona que vol arribar a la claror.

En el finestral una enamorada clama a la llum

per que desperti a Selene que dorm

en els coixins d’uns núvols negres.

DE REBAIXES 12.- ANTON.- T.E.-9-7-12

A TOTS ELS JOSPS... boli ràpit

A TOTS ELS JOSEPS...

EN ESPECIAL A LA MEVA MARE I AL NOSTRE FILL

QUE JA VAREN FER CAMÍ DEL INFINIT...

Ta presència em recorda ta paraula

plena de llum, de goig intens,

quan teva boca emmelava taula...

Llavis de petons de sentiments plens.

Teus ulls brillaven com dos ciris

amb flam que entrava en l’esperit.

Avui, el desig és que em miris

i em penetris i diguis ton infinit.

Si ens teníem a cos i mans besades,

aquell AHIR se’n va anar per no tornar...

Voldria retrobar-lo un instant en abraçades

i sentir QUÈ sents com dia ja llunyà...!!!!

Retorneu i en serem feliços... TOTS !!!

Què més podem desitjar !!!

DE REBAIXES 14 .- ANTON I T...E...- 19-3-14

PER PODER TRENCAR EL SILENCI.... boli ràpit

9 .- Per poder trencar el silenci

privava estar emmudit

i el mutisme

no tothom el suportava.

Fins n’hi havia que

feien parlar a l’altre

sense que aquest

en tingues ganes,

Així, li contaven, contaven

fins obrir l’aixeta

de l’altre, obrir les ganes,

i, aleshores, la font

trencava el silenci

i el provocador 

omplia gots i botelles...

fins que sabia tots els secrets.

Li havia trencat 

la virginitat del silenci,

DE REBAIXES 10.- ANTON-T.E. 9-10-10

CALLA. PALADEJA... boli ràpit

Calla. Paladeja.

La veu no esclata.

Els ulls callen de grat.

Miren. Veuen. Perceben.

I no gosen comunicar.

Les lletres ensalivades

entranyen un gust dolcet.

Avui el sol és groc.

El cel callat de blau.

L'herba brota verd.

Un clavell brilla roig.

Se m'emporta el vent,

a on ?

DE REBAIXES 11.- ANTON.- T.E. 5-5-11

PER PODER AGABELLAR EL TEMPS... boli ràpit

Poder agabellar el temps

qui no ho voldria

si és que el temps existeix?

Qui creu en l'infinit

en parla hi dona lliçons,

Si és que el temps 

és una falsia

és que vertaderament

som infinit ?

Però en nostre dèbil pensar

record o passat,

esdevenidor o futur

ens captiven i enganyen 

en nostre curt present...

Fins el pensament corre

més, molt més que el temps

i pot estar en diferents estadis

al mateix temps...

Qui el governa el pensar ?

Qui el governa el temps ?

DE REBAIXES  11.- ANTON.-T.E.-3-3-11

NEDA TRANQUIL L'INSTANT... boli ràpit

Neda tranquil instant,

el costumari no s’esbotza

i la llum camina per les flors.

El cau de la rabosa és net

d’impertinències i d’improperis.

Callen els vents i sols queda tupit

l’alè de les paraules curtes, serenes.

en el vidres dels finestrals transparenten, lúcids

i els porticons que els barraven mirada,

ara resten en repòs com cortinatge

que l’ull que vol esbrinar aparta.

Les fulles del arbriu del carrer van caient

esperant el viatge que emprendran

quan aleni el gegant de sostingut peatge.

No pagaran. Se les enduran en revoltins

com idees que canvien constantment

la seva estructura de servir al be.

El foc interior del casal somnia en ser brasa

i son respir cull pinzell per seguir

pintant instants tranquils.

DE REBAIXES 13.- 20-11-13.- ANTON.

... I EL CRIT VA SORGIR... boli ràpit

...i el crit va sorgir,

ningú va col·legir

si era prec o renec...

Les fulles queien a terra,

els passos les feren cruixir...

Va venir el vent inhòspit

i les feu barallar

i les llençava al cel

i les rebatia contra el pedruscall...

En l’altre compàs de temps

la calma va callar

i la boca es clogué sense parla

i les fulles aquietades

feren de catifa

als crits que queien damunt fullaraca

al no sostenir-les el vent.

DE REBAIXES 13.- 15-10-13.- ANTON

I VFA TROBAR... boli ràpit

I va trobat com atzucac

la ma barrant-li el pas.

Com podria entrar-hi

fent-li comprendre

que enyorava l’abraç?

La negativa evident

el deixà corprès

i girà cua

mirant un arbre

que li queien les fulles.

Vindria un cop de vent

i se les emportaria alegre

per jugar amb elles?

O també la ma displicent

privaria el buf del vent ?

DE REBAIXES 13.- 8-10-13.- ANTON.

PÈL O PEL... boli ràpit

La confusió del cas del polític del Pèl al llavi residia en que  qui va redactar la notícia per què fes més bonic – segurament – va introduir un accent en la è. Qui sap si era un independent – dentista que sabia extraure el suc de tot arreu. Aquí va pondre la mare dels ous... Ningú contava que el polític era lingüista de professió passat  a més bon viure amb un escó... Davant del jutge tragué totes les armes i li feu veure l’error. Així es salvà d’im – putacions que l’haurien mal més. La màquina del partit no suportava el desori dels lleons de Face i Twitter que tenien mossegades les mànegues del abric.... – Mira, des d’ara seràs ASSESS – OR, poc treball però sou i sobre vindran a tu com peladilles en un bateig... Quin goig la teva parella... podreu viure en el palauet de les rialles fent-vos pessigolles. És el premi als que saben traure les castanyes del foc sense cremar-se... Ara, que teniu un parlar que PÊL o PEL puguin salvar l’escull i gràcies que han donat en tu amb coneixements sobre el tema...De bona ens hem sortit -.

Tranquil el polític escopí el PÊL que tenia al llavi i entrà en casa dels telèfons... Anton. – 14-8-13

CABRIT O CABRETA... boli ràpit.

Al polític d’alt càrrec li descobriren un pel al llavi. Diaris, revistes, teles... tot se’n feu ressò. S’anuncià que podia ser de cabrit o cabreta. I el pastís era servit. Si els resultats dels anàlisi era de mascle, el subjecte poderós s’enfrontava a un cas flagrant de pederàstia. (Cosa de bisbes). I si era de fembra... ja jai, la seva parella b en establerta ressuscitaria dins d’un infern de flames i ja envairia el divorci. Allí el deixarien amb les calces...  a més hauria de dimitir i el suspendrien de sou, sobre i feina. El jutge li consultà si vola triar... Havia arribat a la meta. Ara amb morros eixuts i capa casa pairal a guardar cabres. Anton.- 13-8-13. 

ET RESGUARDES... boli ràpit

7.- Et resguardes del sol

que vol emportar-se el teu brill.

Del seu brell, sabedora del encís,

et culives i t’empaveses en la ombrel·la.

La protecció la tens.

És el teu goig disposar-ne.

Joiosa sospires assolint-la.

És fràgil això que et reguarda.

Pot volar amb un cop de vent

i deixar-te la nafra,

fins un ensopegar en el camí,

un pedruscall, pot ser causant

del fatal desencís.

Demà em diràs,

desprès d’algun ofec,

si confies fermament

en la ombrel·la o para sol.

CAMINES SOLA... boli ràpit

6.- Camines sola pel mon.

Amb un sol peu jugues,

voles, t’exaltes, rodes...

Avances pel sender florit

de l’aplaudiment

que et complau amb demesia...

I, desprès... i, desprès ?

Et trauràs l’embolcall

del teu engany

i cauràs en l’anonimat

i si abans caminaves sola,

ara, estàs sola...

dins dels teus miracles...

Però, tu voles i caus...!!!

I nosaltres, aixequem el vol ?

DINS LA BOIRINA.- 8-8-13.- ANTON

LA PORTA ENTREOBERTA...boli ràpit

5.- La porta entreoberta

a pas de llum

lliurava  l’entrar de l’estança.

Dins del llit ajocada

entre vànova i llençol,

mig dorm

l’esperança.

Finestral obert

cortinatge movent flux

i la llum de lluna blanca

com cuixes obertes

saluda amb sa presència

i es remesa a capsal de llit.

La nit calla,,,

L’ull és esperit

que amaga l’encontre

dins del pit.

Espera llarga...

Vol d’ocell, pensament de l’ànima,

rosa vivent per on vindrà el desig

com llum de lluna blanca.

DINS LA BOIRINA.- 6-8-13-- ANTON

EN EL FREU... boli ràpit

4.- En el freu, just canal de llustre i lleure,

els dits recorren el camí de sorra pell calma

on les dos dunes prosperen seu viatge...

Tremoloses al toc, sospiren deutes

agraint ses carenes el suau frec

i en el punt àlgid, petó de cercle màgic,

formiguegen com ocells amb becada

la tendror que esclata  sagnant deliris...

Els dits parlen llengües delicades, fines

I en seu rosari repassen altiplans i baixades,

reviren i sostrauen harmonioses melodies,

mentre la ma sosté el vaivé de la carícia...

El paroxisme esclata en la vallada

on els camins que trepitgen gemes diacrítiques

es veuen exaltades, sana elegància,

per l’ham del desig que tot ho roba

i per on circula omple de goig amb sa parla.

EL REFREC DE LA MA ESTASSAVA... boli ràpit

3.- El refrec de la ma estassava

la bardissa oferta del seu jardí.

Ella, curosa, sospirava lleument

amb gust la delicadesa...

El pas dels dits, pastís melós, s’acollia

en un preludi de cant d’ocell.

La sedosa pell es complauria

amb la paraula, esborrall que s’hi escrivia.

Tot l’anhel primigeni del desig entrava

en el místic vaivé, balanceig de goig...

I les cortines flotant en el buf d’aura,

allà en el vidrieral obert, fregaven

imitant l’escrit nebulós de mans dilectes.

NO ME'N VAIG D'AQUÍ... boli ràpit

2.- No me’n vaig d’aquí,

No abandono l’estança

On camins de records retornen.

No me’n vaig d’aquí,

D’aquest seient de tantes vetlles

On gitava l’abraçada frugal i tendra.

No me’n vaig d’aquí,

Ni apagaré el llum que es gronxa

On teníem el mar de les paraules.

No me’n vaig d’aquí...

L’últim camí espera a soles

On inexpert sender mai t’abandona.

AQUEST TEMPS CALM... boli ràpit

DINS LA BOIRINA,. 2-8-13 .- ANTON.

1.- Aquest temps calm de tarda

quan la calor no calla,

reposo en els coixins

on caps hi reposarem

mirant el sostre

Oon pintarem les bigues de somnis.

Repasso la prestatgeria

de records fets abraçada,

caliu de petons de seda verge

i estimo aquest moment

que m’allarga i complau la vida

en un fluir d’antics anhels

que els desitjos ens portaren...

Ara, tot calla, sols meu alè

que sospira la caminada,

on el ser feliç collia i acollia

com coixí guaitant gallaret de matinada.

TRAGÈDIA A CASA NOSTRA... GALÌZIA... boli ràpit

TRAGÈDIA A CASA NOSTRA.- GALÌZIA.-

 Cau el raig com degotall de la font... L'imperi de la tragèdia regna i en un instant la falç sega com blat madur desaprofitant espiga...un dia benaurat s'ha fet avui desastre... L'espasa talla el fil prim que cosia l'alegria i pel descosit hi regna el caos inundant de pena on la calma del be existia... Em dol, però sols son paraules que volen acompanyar en moments extremadament difícils. Anton.

Hace 47 minutos · Ya no me gusta · 1