EL CARRO S'ESTAVELLA...aquarel·la

I es va soltar la falca de la roda

i el carro vell, desjunyit, de vares a terra,

per la pendent rossolà inquiet.

L’amo sorprès s’ho mirava espantat...

On aniria a parar la disbauxa rodant

d’unes rodes sense fre, voluptuoses movent-se

que es superaven embogint per la costa avall ?

Pedruscalls i clots feien forrolla

i les vares solcant a bots, ganivets

clavant-se i estripant a forcada rebotant-ne,

sols jugaven amb sondroll imparable.

Un pedrot volia fer de falca?

La inestabilitat produïa de sobte mals fruits

i en un cruixir d’ossos de fusta

el carro al ple volcà amb l’estrèpit

del tro que arriba desprès del llamp.

Quiet de panxa enlaire, lliures les rodes voltaven

corrent, xillant dins del fuell la aventura

que mandrejava en son cor l’aventura soferta.

....................

Com pot acabar el so

quan la paraula es torna crit que no s’ofega ?

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 26-7-14.

QUAN SERÀ EL NOU DIA ?... aquarel·la

Quan serà el nou dia ?

La fosca de la nit s’allarga

Com borrissol que cobreix bogeries

De vents que no ens plauen.

Baixem a la vallada

On l’abella melera suca en la flor,

On el riatxol tranquil banya vores,

On el ventijol acarona maduixam,

Llavis de jove que anhela ser beneïda.

Allí serà el nou dia pletòric

Al so harmònic dels anhels de la claror,

Del xiuxiueig del rossinyol que esberla seu cant

De mel i de tendresa prop del ventet sonàmbul

Que xiula en la fulla de la canya

Fent de flauta en el sonor pas de l’aigua.

Cantem l’al·leluia del matí que coloriu vessa

I distreu el neguit fosc de mals auguris

I besem el caliu e la claror que ens banya

Sincerem-nos en nostra fita,

Delicada llavor que ja esboterna

En l¡horitzó que obre son cabdal de joia.

DE REBAIXES  14.- ANTON.- T.E.-24-7-14

20.- EL PAPER BLANC... aquarel·la

20.-EL PAPER BLANC...

 ...i la ploma rascant el paper blanc

anava deixant les mosques i escarabats negres

incessantment com estenallant-los morts.

El paper blanc es queixava del desori

fins que la ploma es calmà, callant.

La seva estima era en punt final ?

Un buf de vent feu volar la pampa blanca...

Allà al lluny dels núvols anava sospirant:

-On em porta aquest tótila, em rebrega,

Farà caure les mosques i escarabats ?

Tant tranquil·la en meva tauleta i ara...

El buf cessà i ella caigué entre fullam d’arbre

que l’acolliren com mans que esperen

en un col·lectiu neguitós del que els espera...

les pampes com  mans colliren el paper bellugadís

i trobaren ulls oberts per desxifrar

el missatge dels animalons negres i quiets

- T’estimo en la distància sense saber on ets,

Se que existeixes i això val al meu delit...

I les mosques i escarabats es tornaren

ventijol suau que acaronava galtes

i mans i cabellera de la joia de les fulles seques.

DE REBAIXES 14.- 12-7-14.- ANTON.-T.E.

25.- EN EL SEU DIA A LA NETA MIRIAM... ( també a totes les CARME )...salms de l’Amor... aquarel·la

25.- EN EL SEU DIA A LA NETA MIRIAM...

...................... salms de l’Amor.

... i reposa el violí en la soca d’arbre

mirant el cel difús que l’acompanya...

Enyora el temps passat que ja no torna,

ansía el futur que davant seu esclata..

És jove i sa joventut li promet destins

que no sabia com assolir-los...

Mira al lluny on sa felicitat complerta espera

i seus anhels S’assolin assumint desitjos.

Té la balança del poder de decidir

en la lluita per un segur i ferm destí...

No te peresa d’obrir bretxa en l’horitzó

que ara l’acompanya per fer-se un nom,

per on rondarà amb escreix seva vida.

Té la seguretat d’acomplir tot el desvetllament

i  avui celebra la seva onomàstica

amb tot el que estima:  la família que culiva,

els amics que t’abracen amb joia i goig,

els quefers que et portaran a ser Tu plenament...

Ai, Míriam, ni sé el que dic per ensonyar-te

en aquest delit que sento per vosaltres els nets

I tu fore’ts la primera que ens va dir IAIA, IAIO

aquesta paraula que em té el cor robat

per que diu de la Pau i el Amor que transmet.

Sigues FELIÇ, avui i sempre amb nosaltres.

DE REBAIXES  14.- 16-7-14 .-ANTON.- T.E.

LA CROSSA... salms de l'amor... aquarel·la

19.- LA CROSSA...

.............salms de l’Amor

...i a ma la canya de matar serps,

Prop a collir el bastó que no el trairia

i a cop dur i sec trencaria tots els caps

punyents, enardits de cards inquiridors

que li privaven el pas, barrera física,

Per la lluita diària el mànec

de pala, aixada, caçut...

Tots eren servidors, súbdits

que el servien en certes funcions.

Per que estimar sers vulgars?

El temps que cura ferides i enyors

li digueren que li faltava un bastó.

Ja seves cames delejaven companys

Que el frec de les hores les fèren dèbils

- Et falta la tercera pota...

Què és sabia ell!! Quins delits!!

L’amic que li parlava li va oferir

la crossa a la ma... tercera pota !!

Obtenia seguretat en tot ell...Sí.

I la collí amb dilecte enginy

i fins li feu un petó sensible

que a la crossa feu enardir.

- Per què  no estimaves la canya, el mànec

que feren la seva feina ?

No cal que teu cor s’agenolli ara,

pensa en el deute contret amb ells,

amb meus companys de servei.

M’estimes a mi com si fos cos teu,

i al fi i al cap sols soc, com ells, un tros de fusta.

DE REBAIXES 14 – 10-7-14.- ANTON.- T.E.

18.- LA SOGA I EL CORDILL... ( salms de l'amor )... aquarel·la

18.- LA SOGA I EL CORDILL...

.................salms de l’Amor.

... i a terra restava la soga

enroscada com experta serp.

Sola en seu llenguatge de quietud

sols alçava el cap mirant, descobrint.

De dalt de la bastida guaitava

entre pots de confitura,

cordell que lligava paper en tapa pot.

Qui sap si sa destresa deslligà

i el lligall queia,es sobreeixia de la bastida...

A la soga serp li ensumà allargar-se

fins pensar-se besar aquell cordellet fi,

fer-se’l seu amb intrèpida carícia...

La potència de l’impuls feu apropar

la fina peça i fins tombà el pot

que deslligat i obert, faltant-li de paper la tapa

vessà la mel que contenia amb cura

i el regalim banyà de gotim excels la soga...

Prou notà un bes nou que impressionava

que subjugava el contacte entre soga i cordill.

La mel feu el miracle de petó i abraçada.

DE REBAIXES 14.- 10-7-14.-ANTON.- T.E.

LA ROSA I LA LLUM...(salms de l'amor)...aquarel·la

17.- LA ROSA I LLUM...

................. salms de l’Amor.

.... i la rosa creixia ufana 

Buscant el seu amor, la llum...

De menuda prop del bassal

Fulles i punxes del ramell

Creixien donant forma al fruit,,,

D’aquell capell sorgiria amb goig

La rosa fullosa, roja, impressionant.

S’aixecaria con antic castell

Posant sa excelsa dignitat

Al arbitri solidari d’un raig de llum

Es confessava amb delit

Que perfumaria el raig de sol

Seria com una abraçada plaent

Un donar-se... sacrifici infinit.

DE REBAIXES 14.- 28-2-14.- ANTON.- T.E.

................

10-juliol-14

la rosa compliria 80 anys...!!

Fa un temps la robaren del seu jardí.

Seu destí arribava a meta.

Tallà la cinta de la immortalitat

que es beneeix en el record dilecte

que no s'esborra mai de mai

Quants records ens duen seva Pau i Amor !!

El foc és viu per que viu en nosaltres.

..........

Anton i tots quan la estimaren..

..EL NOSTRE JO?...aquarel·la

Quan la llum es fa silenci,

orbs els ulls tancant parpella,

en l'abisme intern del record

brulla la font dels passos dats.

Ensopeguem en el blanc o negre,

apartem barrumballes de por

i l'escenari obre ignot paisatge,

Som nosaltres i el nostre JO ?

..................... Anton.

29 desembre, 2010

CAMÍ....aquarel·la

.- 21 – 2 – 11

S'han endurit els peus

de tant còrrec mon

deslligat de malicies...

La pell és l'espardenya

com aram protector.

Això el fa lliure.............. Anton

PAISATGE... aquarel·la

2............18 – 10 – 09

Robusta pedra dolça ens barra el pas

sostenint bigal de fusta, vella melis,

convertint-ho en un obert i esvelt finestral 

que donant mirar esparpellat,

dolç t’hi encaramel•lis

Cases i casetes i fins cimbori de cobert teulat

s’esguarda amb serenor de cants verges.

Una figuera posa el verd a tocar braç

mentre el blau cel al lluny l’horitzó contemples

És un mirar obert que esbatana ulls

amb claredat d’aire llis que s’emmiralla.

Dos nuvolets s’arremeten per el planell curull

i la quietud de tot amb el silenci es baralla.

I els mujols, rovellets estrellats de quica jove

porten el delit de la plegària que vivifica.