ANIVERSARI DELS NOSTRES NETS AINA I PAU... aquarel·la

ALS NOSTRES NETS AINA I PAU...

.................

Obrireu la font de nostres alegries

En el mateix dia, en diferent any

I nostre caliu sou per més que passin dies...

Avui, per nostra llar és un dia molt gran.

Creixeu com feren  ametlla i rosa,

El dos tenien una closca dura, l’altra pètal perfumat...

Sigueu valents. Avant amb abraçada fosa

En un futur que sigui d’Amor i de Pau,

FELICITATS.-  T.....  I ANTON

FANTASIA DE LA ROSA I L’AMETLLA...

Inspirat en una foto de Teresa Castelló.

........................................................

Va ser flor de naixent ametlla

joiosa obrint-se, carnuda, salvant-se del gel

i es despullà llençant al terra la camisa

que sa mare li regalava al naixement.

Poca carn demostrava enganxant-se pindoleta

en el ramatge del arbre on anà creixent poquet

amb ses companyes, unint-se, mirant terra

i rebent rou i pluja, sol i vent.

Amb germanes eren felices, fruïen inflant el ventre

amb un verd esponerós omplint l’ametllonet .

...............................................

Mes,davall seu, parterre de fulla verge i tendra,

assumia pletòric lloc com erèctil castell

que per voler barrejar-se amb la nuvolada

feia d’anxaneta esplèndid un luxuriós capell. 

Formós obrí del barret les seves ales

i perfumant l’entorn  es pentinà el cabell

al aire tot el vestit que s’obria i s’obria

ensenyant orgull i joia amb pètals oberts.

S’inflava d’aromar des de son vestuari

mitjons, i calçones, faldilles, brusa i corpinyet

amb més gassa, seus pètals nous florien

donant al ventijol llustre d’angelet.

- Com t’ho fas que estàs preciosa

amb vestit nou sempre lluent...?-

- cantava l’ametlla  a la rosa generosa

que aroma escampava al més noble vent.

Passaren dies i dies sense mirar hores

perfumant el regne, emmelant  l’entorn seu

i amb les solanades i vents i pluges

ella no parava de destil·lar  del flascó excels.

Però tant treball un dia ve que cansa

que tothom vol perfum i ella n’és diligent

i si que un jorn va caure rufagada

i el seu vestit quedà estripat, a terra desfet.

S’agostaven les fulles, abans  fines i tendres,

el rou li feu de plor incessant,empallegós, sincer.

L’ametlla a dalt de l’arbre es treia la sarja...

Badava ensenyant cos dur, llençant vestit verd

que ja mai més usaria aquella clofolla

que havia guardat abans son cos adolescent.

.........................................

La rosa perdia sa vida... L’ametlla fruïa del viure ...

Quin gran dilema jugaven  en seus anhels

La rosa seria seca en pàgines de llibre

L’ametlla guardava llavor seguint complaent

Al deliri de ser continuïtat d’univers.

Al pas del temps complien destins les dos joies

I mai moririen, donant-ne cadascuna son ser.

DE REBAIXES 14.- 14-8-14.-ANTON.- T.E.

DOA PÈTALS I LA ROSA... aquarel·la

23.-DOS PÈTALS  I LA ROSA ...

(A una foto de Teresa Castelló

amb seus dos nebots menuts.)

................................................

...i la tri-dimensió es beneïa sola.

Com dos pètals unint-se a dilecta rosa

enlairaven son perfum de diví somriure

a un contacte dolç d’abraçada.

En el refrec de tres destins

ara, en delit de camí units,

encara que sols fos un instant que conta joia,

es culivaven en un mateix desig

de sentir el caliu de l’estimança

que en seu destí, separat, buscarien sempre.

Quanta felicitat naixia en seus rostres !

Brasa feta de contacte de galta neta,

de dits que busquen tendror i la projecten

i en el centre colrat per dos ales

que daran volada impensada,

l’escriny de les joies, satisfacció de sang,

imprimint en sa alegria l’herència

per contenir el joiós instant

de la nissaga que protegeix i ensenya

el camí del goig als dos  nous pètals.

DE REBAIXES 14.- 13-7-14- ANTON.- T.E.

ELS SONS DINS L'ESTANY... acrílic sobre paper negre

27.- ELS SONS DINS L’ESTANY...

............................. salms de l’amor

I dins l’estany els peixets corren com esperitats

com sent-ne viu teclat de piano inventant melodies...

Cadència en el bellugueig incessant

mostrant lletres que es mouen i s’uneixen paraules.

Sons que reverteixen en harmonies difuses

com fullam en bosc que es despulla

caient i enlairant-se en el moviment de l’estany

revolant tot l’entorn en màgic naixement...

Palometes bellugones que llencen petons al aire,

notes breus i allargassades, colpidores,

estremint-se, estenent-se, implantant-se,

fent-se melodia en l’estany que es concreta

en el moure, en el so, en la visió

d’un espectacle que mai acaba i de continu es modifica

com instant en carrusel de successions

on viuen i acaben havent dat seu profitós viure.

Peixets menuts, nostres idees

en nostre estany del viure

es belluguen fent ses melodies

que uns escolten, altres callen,

altres neguen,altres rebutgen,

altres assumeixen. altres dispersen,

altres... I nosaltres les estimem ?

DE REBAIXES  14.-17-8-14.- ANTON.- T.E.

26.- LA ROSA I EL SEU FOC... salms de l'amor... aquarel·la

26.- LA ROSA I EL SEU FOC...

A l'amiga Montse Masip en el seu aniversari.

FELICITATS tinguis amb tots els teus.

............................ salms de l’amor.

I la rosa esclatà en impol•lut foc

al petó virginal de la donzella,,,

I és que el petó circulava per el cel blau

com goteta d’aigua que ve a la vida,

com sospir que crema en la immensitat

i volia ajaçar-se per existir per sempre.

Quan esclatà en foc amb crepiteig de fullam

que es transformava vingué el miracle

L’aire es convertí en perfum...

com harmonia concertada

Brandia per l’entorn l’aroma excels...

L’estima de la donzella brullava

d’aquella font que ja mai s’estroncaria...

DE REBAIXES 14.- 15-8-14

DONANT I DONANT...aquarel·la

11.-  .23 – 3 – 09

Quan estem donant i donant

i ningú ens compensa...

Potser que reflexionem !

Ens robaran fins la despensa?

Espavileu politiquets.

Us convé ajuntar-vos tots?

O, marxeu... Tireu-vos al mar

i no jugueu amb la indecència..

DE ARREPLEGANT TRENETS I

PLOU... aquarel·la

Plou. Rellisquen les llàgrimes del cel

fent amic en vidre i en ell caminant

a pas tranquil circulant

per viaranys desconeguts.

Rossolen per la pista trobada a l’atzar...

Darrera el vidre uns ulls, cabells i galtes

s’encanten en els caminets de les gotes...

Escolten el frasejat de les menudes

que besant-se s’inflen davant seu...

Seu mirar vol comprendre les unions

que es produeixen mentre segueixen camí.

Companyes amb mateix destí s’amanyaguen

darrere el vidre i un es mulla d’anhels

que d’altres construeixen...

A nosaltres ens ploren galtes avall

les gotes de les paraules incompreses,

que no tenen escolta, que es volen destruir...

Fins quan haurà de ploure ?

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E. -13-8-14

QUÈ T'HE DE DIR, AMIC, DEL SILENCI ?... aquarel·la

Què t’he de dir, amic, del silenci ?

És la boirina que s’escampa, et gavella

per apaivagar necessitats vertaderes ?

Telons, cortinatges d’escenari, preconcebuts

privant veure realitats de paisatge ?

Que l’orquestra de la vida s’expressi, parli,

posant-hi bromalls que la supleixin ?

Besem galtes per trobar-hi i donar-hi 

sinceritats, mai silenci...

Que els violins amb arquet o dits

soltin arreu el sa orgullós del so

i trenquem el màgic encís...

Fingim silenci parlant interiorment

i ambicionem obtenir credulitat influent?

Si el silenci pensa, s’amaga en la boirina

i construeix seves barreres o atzucac impenetrables ?

La gravetat del gest escampa la quietud,

no sempre el silenci actiu

i, de vegades, tantes !, el silenci és aliat

company que vetlla amb dit al llavi

prevenint l’esclat que  destruiria en un no res

la calma, la sobrietat, l’assossec, el calm intern.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 10-8-14.

QUÈ HI HA NINGÚ ?... aquarel·la

Què hi ha ningú ?

He trucat a la porta del meu temps

On dorm l’arbrada i el corriol,

El marge de fenàs i el caminet

que segueix la costa amb sots,

on els peus ressolaven inquiets...

Avui, tot és calma, 

com si ja no existís

ni present ni futur...

El mirall ple de record em parla

conduint-me al seti de sobri assossec.

Tinc tantes coses per dir-li... !!

El vinclejar de l’arbram....

El cant compassat impertèrrit de la fonteta...

El ventijol com am que acarona...

La pedra on ma baluerna reposà...

El piule de tords i merles a l’abeurada,

o el pit roig, el capsot tranquil,

la pastorella movedissa i inquieta...

El bramul de l’ase que neguiteja

amb la corda de la pastura

contra les mosques i tavans que el sagnen...

Tot melodies que foren del meu gust

I ara resten tancades en el record...

Obriré l’escriny i que el temps reculi.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E. 9-8-14

ENJUB... llapis extret de foto de Teresa castelló

50.- 8 – 9 – 10

Morim i ressuscitem

a cada pas, a cada instant

seguint la vida...

Ens enlairem

i tornem a recalar

fins que un dia...

Aquell DIA

farem com l’àguila

que fa l’aleta a dalt

i mira quant TÉ,

o quant ha FET,

o quant ha DEIXAT,

o quant S’EMPORTA?

D'ARREPLEGANT TRENETS II.- ANTON.- T.E.

ENJUB.- COLL DE L'ARGNTER

FOTO.- TERESA CASTELLÓ

DIBUIX A LLAPIS.-A.F.S

A TRENC D'ALBA... aquarel·la

2.- 7 – 3 – 10

A trenc d’alba

sospiren encara els estels,

flaires de llum

i copes de vi

amb patenes de dits

que rellisquen per la pell

de la terra humida

amb el rou del patir.

Corren els últims cavalls

que la nit no ha cansat

en ses somnis de disbauxa

corrent per el pensament

esperant la claror

de la matinada...

Ara, s’abeuraran de colors

i s’asseuran impertorbables.

D'ARREPLEGANT TRENETS.- ANTON.-T.E.