FULLES... aquarel·la

Fred i vent no en volien saber res

de les cabòries de les fulles del arbre.

Caigudes a terra no sabien si volarien

a altres llocs més acomodats

o serien maltractades, fins podrides

revertint seu cos de nou al lloc on la saba

xuclà la seva excelsitud un dia verda

fent de vestimenta al ramatge inquiet.

Des del seu nou regne sospiraven

en retorn a l’èxtasis que un dia cregueren veritat

Ara, caigudes, inermes, no serien ni elles,

se’ls negaria els seus somnis d’eternitat.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 22- 1-15

........SILENCIS

15.- Li deien que era un FRESC i es tapava amb una manta...

Quan li digueren MANTA  es posà fresc... i sense suar ?

CAMINAVA... aquarel·la

Caminava pel sender espès

on la discòrdia ja no fabricava adeptes.

Havien callat totes veus queixoses

i la calma de la pols farinosa, calenta,

li banyaven els peus nus al seu pas calm.

El seu andar fet d’instants verges

que es deshonraven al fer-ne esclat

no podia amagar-los al sarró de les viandes

on l’innocència hi exclamava preferències.

Semblava que la entesa s’evidenciava

i tot era pa crostós que afanyava menja.

L’impàs superat portava caliu sense guspires

que traïssin i fessin botanes a vestimenta.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 21-1-15

........SILENCIS

14.- Li va deixar un record inesborrable: un petó al front.

Ja mai més es rentà el rostre. I se’n vantava...

LES PANCARTES... aquarel·la

Les pancartes escrites es miraven

llançant-se en cara seves proclames...

Pensa, no pensis, pensa, no pensis

Seu, no seguis, seu, no seguis...

Aixeca’t, no t’aixequis, aixeca’t, no t’aixequis...

Corre, no corris, corre, no corris...

I així anava continuant el diàleg.

Desfulla, no desfullis, desfulla, no desfullis...

I es va  fer nit i ningú gosà tocar les margarides

i va ser la fosca extensa que no deixà veure

com clarejava el nou dia.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 20-1-15

 .........SILENCIS

13.- Molt bones raons callen i canvien de parer davant del diner

que arriba i conviden amb avidesa a bossa pròpia.

DE LA RIALLA AL PLOR... aquarel·la

De la rialla al plor val un instant.

Del plor a de nou obtenir la rialla

nits i dies enllotats en l’angoixa...

La felicitat que surt de l’intern

s’atura amb la pena i desgràcia,

no brulla com fonteta i s’encongeix...

En els moments somorts fem per reviscolar-la

i no ens complaguem vivint en el plor

Sabent que rialla i plor son elements

del nostre bon i mal viure...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 19-1-15.

.........SILENCIS

12.- Sabem que la ruïna pot venir amb una bufada de vent...

que omple una bombolla i desprès explota.

L'OMBRA... aquarel·la

M’arrossego mig inconscient

i l’ombra em segueix delatant-me.

La claror, raig potent, no para

i em treu a col·lació ma figura

Ara llarga, ara reduïda com escurçada...

No se que hi habita en eixa ombra

i esporugueix cames i els peus

no volen seguir arrastrant cadenes...

Dins meu hi ha rebuig propi

i l’ombra calla seguint el seu teatre.

La claror potent mena i mana

i em descobreix en mil formes,

mil formes com ensenyant

les internes inquietuds allí vessades

Ens descobreixen en l’ignot i no volem fer-ho

i necessitem la llum per viure.

DE REBAIXES 15.-ANTON.- T.E.- 17-1-15.

.........SILENCIS

11.- Quin és el límit de la grandesa, que el considerin déu ?

L'ATENCIÓ... boli ràpit

Què atent estava el subjecte,

com si vida o mort fossin objecte

del seu màxim interès.

Brullava en qui se’l miraven

una mena de suggestió,copsaven

L’ ATENCIÓ com be suprem.

L’inquietud desmesurada de tots

faria el miracle correligionari

de que units en seu imaginari

seguissin atents de l’ ATENCIÓ.

DE REBAIXES.- ANTON.- T.E.- 16-1-15.

.........SILENCIS

10.- La felicitat cau davant la misèria. Aquesta ressuscita

amb el diner... el diner deu ser la felicitat ?

LA CROSSA... boli ràpit

Quan feia record de quan va alliçonar-se amb la crossa

emprenia vol al lluny, passant amb ella muntanyes i plans...

En una relliscada greu, coses del camí, va jeure seva amiga

esbocinada, inservible... Sols com peça de museu

ella que física, mental i espiritualment havia set seva companya.

Plor neguitós i angoixa fluida eren el desencant per la pèrdua

Sols en el capítol del temps units els dos seria immensament recordada

la seva crossa, la excelsa, ja no l’acompanyaria en seu andar.

Carícia i parla eren perdudes per sempre, ja no la recobraria...

Potser el mateix record del seu traginar constantment amb ella

li feu veure que no caminaria bé sol... En buscaria una altra ?

Quina li vindria bé per ajudar-lo ? El seu dilema, necessitat...

Sense desfer els lligams autèntics que el fermaven eternament a ella

Provà de buscar altra companyia... Ho aconseguiria ?

.........SILENCIS

9.- La seva frase lapidària li propicià grau d’imbècil,

QUÈ DIRAN DE MI ?... boli ràpit

Sense cara i d’amagat anava al encontre

del què diran  de mi ?

Sempre atemorit en seva veritat,

què diran de mi ?

Callat i sord a converses esplaiades,

què diran de mi ?

Les veus clamoroses el furgaven,

què diran de mi ?

 I ni un pas endavant. Quiet. Mut. Creient...

què diran de mi ?

I se’n anà un dia als núvols amb el seu problema,

Què diran de mi ?

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 14-1-15

..........SILENCIS

8.-Instants.. La vida sols son instants.

GOTES D'AIGUA... boli ràpit

Gotes grosses d’aigua queien damunt seu atormegant-lo.

Imaginà en elles diamants, turqueses, maragdes, robins ...!!

Per la clepsa li ressuscitava una riquesa nova...

Ho guardaria ,les mans serien poc per activar-se fent-ho seu,

desprès en vendria, a quin preu, a qui, com s’ho faria... ?

Mirant el cel meditant i donant gràcies de tanta gràcia

un peu li relliscà i caigué de narius al terra...

Del terra volgué recollir aquell seu tresor immens !!

Mans i boca famolencs es trobaren en el desencís

l’aigua era aigua, solament aigua...!!!

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E. – 13-1-15

.......... SILENCIS

7.- Seva habilitat era fer-se el sord davant la cridòria ...

 I els altres creien que escoltava !!

JA DE LLUNY VENIA... boli ràpit pintat

Ja de lluny venia en braços caiguts, flonjos...

Avall de cos li penjaven sols creixent-li els dits

per el constant treball, compliment d’esclavituds

que mai es suspendrien restant-li per sempre llibertat...

Era seu camafeu penjat al coll, signe del desastre

que en son cos patia si no es rebel·lava...

Dins del tancat pati que l’incloïa, perdut per sempre,

insensible a tot motiu de canvi, era com clavat en creu...

La trompeta del canvi intern va esclafir primeres notes

i braços lànguids perceberen una coent cobdícia

i enrobustiren musculatura i s’elevaren al cel...

Prou sabia que d’allí sols venia sol cru, aiguats i ventades,

però provà de enardir els dits com punxant delirós

el cap de frare, ras i net que damunt seu tenia...

Una pregària somniada temps enllà li venia a cap i cor

i la veu ronca, amb saliva espessa, feu brogit d’abella

que busca el pol·len per fabricar sa nova llibertat.

Braços alts empenyeren la tàpia que tancava ses idees

I aflorà davant seu el riu segur del diàleg...

Trobava el camí per viure un nou existir...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 11-1-15

.........SILENCIS

6.- Insensible. Ara que per enèsima vegada

queia en el parany de les sensibleries,

en tenia prou ja d’escoltar fatuïtats.