AVUI HE LLENÇAT...aquarel·la

Avui he llençat el desengany que les hores porten..

He obert la balconada de l’alè suau i tendre i fresc

i m’he trobat amb la florida de l’ametllerar...

Pètals esblanqueïts amb tints acolorits em parlaven

I s’oferien com toc de dits d’infant que vol convèncer-se

que ja pot sostenir-se, que seu esclat brulla sense pors

i innocent s’apropava a meu mirar... Quant de goig !!

El llustre blanc estès s’oferia en el paisatge en bellugadís aspecte.

Quin pinzell màgic utilitza la natura... !!

L’ambient es colrava de penetrant i agraït perfum

i m’entrava dins un nou reviure, insuflant conhort i consol

ajuda inefable per el cansament del fred que encatifa rou,

que ens sotmet a l’entesa amb el braser de la llar...

Finestrals oberts portaven assaonats queviures,

plats d’il·lusions i anhels per seguir camí de cel blau,

de mar plana, de sol pletòric de llum, d’alè de rosers...

Dies en que l’espectacle es manifesta sobreeixit de joia,

quan l’optimisme matina i no rellisca i camina ert i cofoi.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 19-2-15.

 .........SILENCIS

30.- Amb poqueta col... disbauxa de flatulència.

ALLA I CALLAR... aquarel·la

D’antuvi, de sempre sempre se l’havia vist

amb la boca cerrada, llavis prets,

mai ensenyant dentoles, mai lleu somriure,

espessa cara circumstancial, esblanqueïda,

seria, com figura encerada que no mostra

cap alè d’obrir conversa amb els contertulis...

Fora del seu mirall particular, en el mirall social,

son fer era callar i callar i callar com violi en compàs mut.

Per molt que se’l burxés amb preguntes

la seva orquestra de veu no tenia buf ni partitures

i sols el silenci gutural el desinflava en un xiulet...

Ningú sabé mai la sonoritat i to de seva veu

i vivia sense obeir la proclama de la intel·ligent conversa...

Un aprenent d’enquestes li preguntà... –Per què no parles ? 

En un paper qualsevol  hi inserí el seu criteri...

- No soc lloro per repetir el que manen que digui...

Si empresono les paraules és per què no vull embrutar-les...

Si empresono les paraules és per que no siguin esclaves vostres.

Que us entri per l’orella i surti per la boca el concert,

feu-ho...Això és cosa en que mai no cauré en tanta baixesa.

I se’n hi burlaven per que no obria la boca a la paraula

que incessantment i per tots els medis li volien embotir.

DE REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.- 18- 2-15.

.........SILENCIS

29.- La ploma pot firmar fins suïcidis amb la tinta de la gent...

RECORDS... aquarel·la

Havia acumulat tants i tants records

que ja no li cabien al sarró.

Experiències que l’enaltien força,

o que el deixaven sorrut i capficat.

També en tenia de divins que el trucaven

constantment incisius a la porta

i altres de mesquins que apartava a cop de peu.

Aquell matí, glòries que succeeixen, preocupat

volgué introduir canvis en seu calmós fer

i obrint el calaix de la tauleta del dormitori

els va encabir tots, tots sense butlla, sense judici previ.

Sense perdó possible, deixant-los presoners

i traure’s aquell bagatge pesant que el consumia...

- Ara em diran el desmemoriat, si no tinc records ?

Al sortir al portal un amic se li encarà :

- No et recordes...( Què em diu aquest fantasma ? )

-  No em recordo de res...No em recordo de res...

Un ocell deixà caure la tifa a rascar el nas...

- Vaja record m’envia aquest... Podria dir al·leluia...

Si que pensatiu li venia al cap tots els deutes

d’amistat, de diners que, ja pagats, ningú reclamaria...

- He aixerriat els records, no  vull viure de records...!!

Una bufada  de vent suau  deixà quieta prop seu

una fulla seca orfe i sola que volava orca d’inconscient destí.

- Podries posar-me al teu llibre entre fulls...

Segur que ja n’hi guardes una, seriem parella... No te’n recordes ?

S’acotxà i la collí i la besà...-  Tu em faltaves en meus records ?

Una llàgrima rodona rodolava pel seu rostre entristit...

..............................................................................

Qui no viu de records per més que els esparpelli ?

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E. – 13- 2- 15.

  .........SILENCIS

27.- Per què uns ploren i altres riuen ? Per què el plor dura més?

ON HI POSEM... aquarel·la

On hi posem no sols vestit, menges, diner...

si no estima, voluntat, treball, preocupació,dubtes,

ensenyances, projecció, il·lusions, anhels, goig,

ai, quan els perdem...!! Nostra propietat que és aquella,

que hem guardat, cuidat, acaronat,... se’n en recent

i el buit que ocasiona és abandó dins nostre insondable.

La traïdoria que creiem ens ennuega, com salvar-la ?

Caiem en la cara llarga, braços caiguts, encorbat el cos,

a punt de que els genolls posin afecte al pols del terra.

Ens encongim terriblement i la desgràcia aflora des de dins

i no es consola amb l’airet suau de l’ombra de la pomera...

El consol s’ha adormit i passa al extrem del plor i angoixa...

Ens sentim empobrits i la reacció fuig camí enllà sense ajudar-nos...

Paraules amigues venen, altres fugen, altres no en fan ni cas...

Tots tenim històries que contar i les recents ens ofeguen

fins que un treu el cap de la cofurna que ens angoixa

com ma que cull gargamelló per escanyar-nos...

Respirem fons i saltem la barrera... El viure té això,
un negoci en que tot ajut és poc per surar sobre el terra.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12- 2- 15

.........SILENCIS

26.- Qui no somnia amb la grandesa que comporta el diner ?

DAMUNT EL FONS NEGRE... aquarel·la

Damunt el fons negre del vestit, fosca nit que camina,

pentinava el seu or la provocant cabellera...

Cortina al aire, els dits del vent removien amb solvència

I acompassadament el projecte d’un escrit que brilla.

Ni lluna ni estels guaitaven el camí seguit per la donzella ...

El trepig, sonoritat de fulles seques que es queixen

l’acompanyaven com melodia que violins en feien clam...

Tot el caminal, amb l’herbei florit rendia toia inacabable

com res mantra adorant guturalment alabances certes.

Estorada, orgull de verge, passejava les gràcies  enclavades

en un andar voluptuós per un mirar de sàtir a l’aguait.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12-2-15.

.........SILENCIS

25.- La tartanya n’era tranquil·la

Tapada en la terra humida esperava el seu instant... 

ACOLLIRÉ EL BLAT... aquarel·la

Acolliré el blat de teva paraula

en orella oberta revertint-la en pa crosta mollós

que em porti la incessant melodia

que penetri per donar-nos pau.

Escoltaré el teu fraseig que camina

encavallat en la nuvolada del ventijol,

Oh !, quan s’esplaï  quan de gaudi

la lletra que supera el batec del cor !

L’horitzó callarà, la llum esclatarà serena...

Quanta delícia en un sol instant.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 7-2-15.

...........SILENCIS

24.- Darrere d’un acte en ve un altre qui sap si més perillós.

Procurem solucionar el primer no sigui que ens atrapi el següent...

SITUATS PROP DEL QUE VOLEM... aquarel·la

Situats prop del que volem,

lluny del que repudiem.

En el llavi la paraula amable

en la gola el crit d’exabrupte.

Les gràcies a mel de boca plena,

la fel en el renec que vol destruir.

El caliu de la carícia enyorada,

el fred de la bufetada roja d’odi.

Som pèndul que no para quiet

ni en el gaudi ni en el rebuig.

DE REBAIXES 15.-ANTON.- T.E.- 6-2-15.

............SILENCIS

23.- Si ets pobre... qui sap, si un dia seràs ric ?

Ser ric pot culminar també en ser  pobre.

FA 84 ANS ARRIBAVA A DONAR FEINA... als 4 mesos de l'anton.

De menut era així, Un record del meu pare, ell hi va posar el meu nom en la foto en la part posterior la data de naixement i diu que tenia, llavors, 4 mesos,

Ja veieu la insignificança d'un fet que ha sobreviscut fins ara. 

Per mi aquest trocet de cartró és una cosa estimada, sembla que hi bategui el cor del meu pare, que practica ment no vaig conèixer... 

Aquest marrec ha sofert transformacions en el temps fins arribar al avui...

Què és una vida ? Som individualitats que ens trobem en el nostre marge com pedra grossa, sembla indestructible i una bufada de vent la canvia, la sotmet, la inutilitza,... Jo, soc encara aquí, del marge han desaparegut pedres fortes, altres han quedat... I segueix el marge... I aquí entra un factor que és el que ens envolta, els còdols que falquen les pedres en certs moments, que s'apropen a ells i les ajuden, sou... tots vosaltres que sempre esteu atents per la ajuda quan es necessita i acut a falcar la pedra per que no caigui i s'estavelli el marge... Gràcies a tots els que veniu a beure i a veure... i a molts altres que hi son en esperit. A tots, sigui qui sigui és el meu reble que em falca sempre per que no rellisqui i caigui i desaparegui... Felicitats a vosaltres per que sabeu estimar. Anton.T.E.-6-2-15

CAMINEM... aquarel·la

Caminem sense moure'ns

com si la quietud fos moviment...

Ens empeny com rufagada

el vent del temps sense pas donar-ne...

I s’afanya la pluja a mullar-nos

en el lloc on tenim cabana parada...

Nostra melodia segueix pentagrama

on la lletra avança seguint compàs...

Caminem sense moure’ns

engolint experiències que ja mai fructificaran ?

DE REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.- 5- 2-15

.........SILENCIS

22.- Els privilegis eina de prerrogatives...

Qui en gaudeix procura no perdre-les.

ES CALLA... aquarel·la

Es calla i en troben poc encara...!!

I es confon el callar imposat

amb assentiment que no té bava.

Un dia pot ressorgir la neta paraula

que empeny el crit

i de quietud de vent sense alè

entrem en tempesta que no para

i les lletres es malmetin

i es destrossin amb la segura bufada

i el pont somrient del conviure

l’arrasi amb la riuada.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 1-2-15.

....... SILENCIS 

21.- El primer crit o l’últim crit... L’esclat o la decadència...

El triomf o el fracàs...