He obert la porta de l’incert
que em ronda la incipient seguretat.
La pacient calma me n’avisa
que sempre estem en seves mans.
i és que la voràgine incertesa
ens foragita i ens engoleix...
Per molt segurs que caminem
amb el sarró a l’esquena ,
que nostra seguretat ens indica
que estem en el nord segur,
qualsevol acte pot posar-nos
en el pou on el dubte ens xucla
i el témer la relliscada ens angoixa.
Sempre pot haver-hi núvols en el cel.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 6-10-15
...........SILENCIS
59.- Qui reconeix que és poca cosa
davant l’immensitat que ens envolta
