L'ONA... aquarel·la xinesa

Potser retornaré a casa ple d’ona de mar...

Aquell sondroll redoblant esclafat a les roques

o com llavis melosos, llengua fina,

relliscant per la sorra que s’hi encanta en el bes

Tinc els dos sorolls culivats i desperts a l’hora:

un cridant roses que es desfullen perfumades

esperant que ressuscitis en aquell jardí

o la mel que suau traspua per la platja llisa

i em recorda la pell estesa esperant el sol,

collint del vent els efluvis mansuets deslligant-se

en aquella bardissa que conforma l’ona que arriba...

Com em recorda el repàs dels dits  per pla i muntanya

on la brisa si recrea exultant amb el toc i la mirada.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 17-7-16.   

SILENCI... aquarel·la xinesa

Camino sense por per la nit, no em miro els peus...

La fosca embolcalla les històries,

i en la pretesa soledat em miro els dits

que com fletxes es mouen penjant de braços.

Avui no surt la lluna,... Tot està ennegrit.

Ni un grill canta, ni una lluerna esclafa llum

com encenent  un braseral nou.

Avui la nuvolada no circula i sense ombres

no poden amagar-se els esperits

que volten collint el crit engorronit del mussol.

Fa feresa caminar per lloc conegut

i que el sombrall com no li bufa el vent

està quiet com esperant el moment

per obrir el seu intent d’atac al silenci.

El silenci és viu, per això calla marcit...

No hi ha llum ni vent ni pluja que el despertin...

Deu somniar tranquil, avui que la vànova és fosca.

Camino sense por per la nit, no em miro els peus.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 17-7-16.

A LA MEVA NETA MÍRIAM

A LA MEVA NETA MÍRIAM EN SEU DIA

Quan les hores sembla que parin

i es queden en nosaltres amb sa fantasia

avui recordo amb plena joia

en son aniversari a la neta Míriam.

En seva lluita per assolir son viure

ha deixat la natura on com ocell vivia

i ara espavila amb llibres per omplir la clepsa

per seguir camí digne en la crua i plena lluita...

Avui la seva euga de goig renilla

esperant que vingui a dar-li carícia...

Les dos s’estimen i fins es barallen en l’encontre

per dominar l’una a l’altra com en la vida.

- No llencis les llongues, cull-les amb força,

si vols dominar el mon com a mi em domines-.

Això li diu l'Athena buscant-la on ella habita...

........................................................................

FELICITATS meva neta avui et desitjo

Com si fos el primer dia quan digueres: - Iaio, t’estimo.

SERRADURES... aquarel·la

Tenia el cap ple de serradures...

Clar que havia conviscut amb elles

i el xurrac fent esporga i llenya per cremar

en les hores llargues i fosques d’hivern...

Elles li ensenyaven la culpa d’aquell no pensar.

No feia cas del que li volien encolomar,

Ell, amb les seves penses passava de tot.

Tenia el cap ple de serradures..., DONCS, SÍ,SÍ.

Reconeguem que aquest estat no el té tothom.

Solucionava les situacions al seu aire,

Vell, ja, i tants anys de sacrosanta escolta imposada,

de creure el que li empapatxaven a tort i a dret

i en ves de posar-se-li al fetge fent-ne paté

a ell se li ompli el cap de messigons de fusta...

Menys mal que no fou de pedruscall

per que pensava que els còdols son durs de pair

en canvi el material que duia davall barret

era suportable i no li feia ballar la clepsa.

Si un dia podeu triar, que no us posin pedruscall

que ara, com sempre, circula fent imperi..

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-7-16.

CÒRRER... aquarel·la xinesa.

Havia dat tantes voltes

que es sentia atontat.

Una baldufa li faria competència

en seu digne afer

i el seu mon volgut, propi,

el rebia sempre amb la nafra...

- Per què corres com esperitat ?

D’antuvi firmà un pacte amb el córrer...

No ens estranyi, la pressa

pot fer-nos favor i arribar al lloc,

a la cadira, al cim, al espai lliure...

Ser el primer en captar l’evolució

d’autoritzar-se el privilegi

de ser el qui mana amb manà o sense.

Clar, tot això porta cansament...

S’ha d’estar pendent del córrer...

Vist neutralment es considerava

un bogina imprés en aquell cervell

que corria i corria per arribar primer.

Aquell dia, esbafegant, no va arribar

i ara se’n dava compte. Per què apressar-se

si ja no seria el manamàs, el prepotent ?

Si traient el reble del camí funcionés,

Però els pedrots ja no els mouria...!!

Avui, es posaria a la fresca del arbre vell...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-7-16

PERDRE... aquarel·la

Perdre.. !!

Perdràs l’enteniment...!!

-li deien molt seriosament –

Per guanyar s’havia llençat a perdre’s

Ell, avant com si guanyés

i ja les mans li quedaven

dins dels magotxos

i el cap tapat dins la gorra...

Havia anat de gorra

i ara deuria pagar...

Quin desastre !!

Perdre... !!

Sempre rodonet,

ara escanyolit...

Fins li ballaven peus

dins les sabates...

Un dia seria RES

desprès vindria el ser un NO RES...

Com ho pararia ?

Si vingués un corrupte

i li donés les sobres...

Encara que fos sense sobre...

Es faria partidari d’algun partit

qui sap si trobava

un bon PARTIT...i si és casava

amb alguna duquessa o per aquí...

El tindrien per monàrquic...!!

Quants en vivien...

Ja ho tenia,

no perdria la confiança

i així quelcom li quedava.

Mira, noi, ja es creia ric

ell que era tant confiat...

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 11-7-16

GUANYAR... aquarel·la

Guanyar... !!

Si no hi és, el munt s’abaixa...

Guanyar ...!!

És com pujar la muntanya...

Ho devem a l’esforç,

ho devem a la clama

de que no ens deixem superar...

Sempre prement el puny

que no s’escapi l’aigua...

Guanyar...!!!

I em miro la butxaca.

Me la buiden entre tots

i em posen a sa balança...

Tu guanyes molt

passa per guixeta i paga.

I em quedo a mig camí

perdent pes i amb més gana.

Guanyar, guanyar...!!!

Sempre el pessetot em falta.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-7-16

PLORAR O RIURE... aquarel·la

En el plor i en el riure, dos manifestacions

que se’ns donen a pleret i es barallen entre elles

per ser-hi amb cura i urgència a tapar forat

de la pena o de l’alegria son constants en son fer...

La pena  ens gavella i el plor ens rebel·la el ser,

el sotmet i l’arrastra al seu voler i ni amb enuig calla...

El peuar per l’alegria ens porta el riure... beneficiós.

I el canvi és de llibre... El riure ens dona la llibertat ?

Seriosament així ho sento, però hi si posem l’humor?

- Em fas pena, em fas plorar, qui riurà l’últim... ?

Se’ns en riuen, ja ploraran, aquest no riurà més ?

I tergiversem i entrem en altres paràmetres...

I amb la clau del pessimisme o del optimisme

obrim la riota on hi caben llàgrimes en diversitat

i ja no és aquell plor o aquell riure que corprèn.

Som feliços si ens en riem del plor i del riure ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-7-16.

MIRA'M... aquarel·la

Mira’m

com escampa el sol de llum

que inunda l’horitzó

i es complau en el frec

pentinant arreu el color...

 Mira’m

com en la fosca de la nit

les estrelles son petons

que esclaten quan un les mira

desvestint el clarobscur.

DE REBAIXES 16. ANTON.- T.E.- 3-7-16.

EL GRONXADOR... aquarel·la

De menut pujava amb gust al gronxador

Dues cordes tibants i de seient una fusta

i el balandreig endavant i enrere

i quan t’empenyien de fort fins l’alè faltava

i quelcom de por de sortir sense paracaigudes...

M’he fet gran i a meva edat el gronxador no el tinc...

Com dic, no el tinc ? Ara si que juguen amb mi.

i em sembla que no he baixat mai

de les dos cordes i de la fusta i del avant i enrere...

Ens premen  arreu o almenys  m’ho sembla

i no sé ja si soc enrere o endavant

Tot sembla que canvia per bé

i de cop el gronxador ha variat

i ens trobem enrere amb els peus frenant

abans que l’alè falti i ens estenallem de veritat

o per que no sigui més encara el tirar enrere...

I de menut com hi gaudia i vosaltres... ?

Això de fer-se gran... no prova...

Quin engany el gronxador, ara ho veig.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-8-7-16