diumenge, 10 de juliol del 2016

PLORAR O RIURE... aquarel·la


En el plor i en el riure, dos manifestacions
que se’ns donen a pleret i es barallen entre elles
per ser-hi amb cura i urgència a tapar forat
de la pena o de l’alegria son constants en son fer...
La pena  ens gavella i el plor ens rebel·la el ser,
el sotmet i l’arrastra al seu voler i ni amb enuig calla...
El peuar per l’alegria ens porta el riure... beneficiós.
I el canvi és de llibre... El riure ens dona la llibertat ?
Seriosament així ho sento, però hi si posem l’humor?
- Em fas pena, em fas plorar, qui riurà l’últim... ?
Se’ns en riuen, ja ploraran, aquest no riurà més ?
I tergiversem i entrem en altres paràmetres...
I amb la clau del pessimisme o del optimisme
obrim la riota on hi caben llàgrimes en diversitat
i ja no és aquell plor o aquell riure que corprèn.
Som feliços si ens en riem del plor i del riure ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-7-16.

dissabte, 9 de juliol del 2016

MIRA'M... aquarel·la


Mira’m
com escampa el sol de llum
que inunda l’horitzó
i es complau en el frec
pentinant arreu el color...
 Mira’m
com en la fosca de la nit
les estrelles son petons
que esclaten quan un les mira
desvestint el clarobscur.
DE REBAIXES 16. ANTON.- T.E.- 3-7-16.

EL GRONXADOR... aquarel·la


De menut pujava amb gust al gronxador
Dues cordes tibants i de seient una fusta
i el balandreig endavant i enrere
i quan t’empenyien de fort fins l’alè faltava
i quelcom de por de sortir sense paracaigudes...
M’he fet gran i a meva edat el gronxador no el tinc...
Com dic, no el tinc ? Ara si que juguen amb mi.
i em sembla que no he baixat mai
de les dos cordes i de la fusta i del avant i enrere...
Ens premen  arreu o almenys  m’ho sembla
i no sé ja si soc enrere o endavant
Tot sembla que canvia per bé
i de cop el gronxador ha variat
i ens trobem enrere amb els peus frenant
abans que l’alè falti i ens estenallem de veritat
o per que no sigui més encara el tirar enrere...
I de menut com hi gaudia i vosaltres... ?
Això de fer-se gran... no prova...
Quin engany el gronxador, ara ho veig.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-8-7-16

divendres, 8 de juliol del 2016

SECRET... aquarel·la


Secret... !!!On és el secret?
On viu si no es manifesta?
Quan tindrà raons per obrir flama?
Emmudit com si no existís.. !!.
Fins que no perd s’ha identitat,
sa puresa, sa veritat de ser
no el coneixem i quan es delata
desapareix en el dir, en la sorpresa,
en el no m’ho pensava que existís ...
Secret... !!! En caixeta ben tancada,
que no et pesqui la paraula,
que t’esgarra teva vida per sempre...
Val dir: Jo tinc un secret ?
Quin neguit per saber-lo qui ens escolta !!!


DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.-E.- 7-7-16

dijous, 7 de juliol del 2016

LA RAMA... aquarel·la


Allà al lluny com braç,em crida la rama florida.
Vol que la miri, que suqui en el ventall del aura
les paraules dites en el lloc quan esporgava,
quan queien les branques sobrants i quedà ella.
Ara em vol a l’abast. Que xucli sa mirada tendra.
L’agraïment el dóna en l’esperança del verd
en les rodones roges, fruit ofert a ma digna.
Avui encara és florida la rama que engendra
el fruit que l’arbre ens regala per nostre gust...
És lluny encara el dia de la eclosió total,
però ella ja pensa, tot florir, que es deu al benefactor
que no va prémer tisora i la tallava  per sempre més.
Ella,ara, posa en el llavi de pètals la paraula que honora
donant satisfacció plena a qui la feu princesa.
          DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-2-7-16..

dimecres, 6 de juliol del 2016

DE LES ONES... aquarel·la


Escoltaré el crit de l’ona que arriba
que es desfà amable lluint seus pètals...
Sa companya la persegueix i no l’assoleix
per pujar-li a l’esquena com ruc a punt de córrer.
Quanta disbauxa en l’onatge que es trenca, s’escruix
abans de subornar a sa germana  en coit libidinós
refregant-se i esperant l’abraçada  que s’allunya...
Com deuen patir. Quant neguit buscant frissor.
Quin deliri d’impotència. Per que no espera...?
El fred del desencís s’escuma proper al desvari
i per més córrer el premi no té medalla al coll
ni s’abelleixen galtes, pits i engonal satisfets !!!
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

dimarts, 5 de juliol del 2016

CAMINARIA...aquarel·la


Caminaria fins el tard ja fosc
a punt de mirar la lluna  ben clara.
L’arbriu ensenyava ses urpes
nues de fullam arreplegant ganivets a l’aire
que al claror de la lluna feien de reixat
com filferros lliures i relligant-se...
Quina guerra !!Es podien trobar soldats armats
a punt de lluita contra impensats animalons...
Allí, però tenien seu castell de merlets atesos
per formigues que corrien pel brancall,
escarabats que posaven punts negres,
abelles i vespes guardant seus llocs
com guerrers fets a disbauxa d’espasa i llança.
Ben guardat tot l’entramat fins l’aire
demanava permís de pas en indret tant ben guardat.
En qualsevol lloc impensat podia trobar-s’hi
el guarda fidel que esgarriaria qualsevol atac.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 4-7-16

diumenge, 3 de juliol del 2016

NO RESSUSCITARÉ... aquarel·la


No ressuscitaré paraules
que incomodin els meus llavis.
ni conservaré paranys
que ennueguin l’història feta parla...
Jauré a la sorra escoltant l’ona
i la salabró conservarà el deix
d’aquells moments d’estès somni
allí, on les peuades marcades
les besava el fluix i reflux de l’ona...
Eren llavis que com abelles
posaven el seu nèctar a la sorra,
eren temps de glòria del meu segle
quan els neguits fugien esperitats
i la calma dormia amb el so de l’onatge.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

dissabte, 2 de juliol del 2016

EN LA PLATJA... aquarel·la


En la platja
l’ona arriba a besar peus
que marquen fita en la sorra...
Les paraules han marxat
i parlen amb el pinar
que guaiten  sàtir des de la muntanya...
Fins dalt arriben els efluvis
de la pell que es cou
ben tapats de drap pits i engonal.
Les corbes en la sorra
son serpents en moviment
que exclamen una sexualitat
somorta i compartida
sense enlairar-se ni incitar passions
en el conjuri ofert a mirades...
Des del muntanyot
la pinassa vol despullar-se
de ramatge
per amorosir a l’alzinar
que floreix al contemplar
l’espectacle que ofereix la sorra.
Excitada  sa hectiquesa,
allí, la paraula del desig brolla...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

divendres, 1 de juliol del 2016

VIURE... aquarel·la


Viure..
Et regalo l’instant...
 Allà al lluny
es besen la mar i el cel.
És l’instant de la llum.
Des del rocatge
llençat  al líquid  blau...
Quanta espuma has generat?
T’imagino roser
de rosa pura blanca
que es bateja de color
groc, blau, roig...
Viure...
Et regalo l’instant.
El teu perfum
surt del roser
i s’inunda l’horitzó,
rocatge, cel i mar...

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-30-6-16

dijous, 30 de juny del 2016

NO VOLDRIA... aquarel·la


No voldria entrar en sacrilegi
en mig d’aquesta sacralitat vivent
que se’ns en riu posant estesa nuvolada
que ens escossella ( fer clot ) per arrancar-ne el cep
La lluita dels finestrals per xuclar lluminària,
fent-se-la seva com si sols per ell hagués nascut
em remou per dins la noble i tendra innocència
que al nàixer, dignitat i tradicions em van parir 
Volen que renunciem d’identitats que del terral 
marcaren a cisell en pedra que en cor esdevingué
i ens vigilen les peuades canviant-les per desoris
que poden comprometre nostre ser d’ideari excels.
Que ens deixin a nostre aire en plans i muntanyes
que no portin talps per remenar pas nostres bens.
Ja hem pagat prou sa neciesa i estultícia,
sols falta que ens esclavitzin com en enclusa el martell?
Que ens deixin camí obert a nostres neguits i deliris
que pals a les rodes els retirin per sempre més.
En tot cas sols demanem el que governaren nostres ancestres
Que no s’ofeguin volent-nos esclaus seus.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 30-6-16.

dimarts, 28 de juny del 2016

LA LLUM... aquarel·la


Del cansament de la nit,
enclofada en el seu viure fosc,
desperta la llum en l’horitzó
ara escampant ses prebendes.
N’hi ha que rebran la llum primera
com rovell d’ou esclafat de groc
que inunda i marca quant toca...
Rere l’ombra del muntanyot
no hi arribarà l’alegria
i es fondrà la lluïssor del color.
La fosca també pot viure
com ombra perseguida...
En mig del prat veureu l’arbre
que s’engull els reflexes
i deixa caure sa figura
com retall obscur perfilat.

DE REBAIXES 16.- 28-6-16.

dissabte, 25 de juny del 2016

OBRIM... aquarel·la


Obrim el prec insistent
a les fulles que miren la serra...
Gronxem-nos en les paraules del vent,
busquem el lloc on acoblar
el sol que ens farà de resistent abric.
Seguim la serralada que talla
Com xerrac l’horitzó que busquem
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 25-6-16

..................

dijous, 23 de juny del 2016

MAI... aquarel·la


-MAI - es deia – acotaré el cap...
I al instant s’encorbava davall l’aixeta
Per rentar-se la cabellera i cara...
Tenim el dir exclamatori
a flor de pell i ens traeix.
Clar, aquest MAI, no és rentar-se.
Vol millor dir NO RENDIR-SE...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 23-6-16

dimecres, 22 de juny del 2016

ELS PEUS... aquarel·la


Han despertat els peus...
De quietud  a morma  han volat.
Com relluència de llum
han esverat el pas...
Abans la calma els tenia segrestats,
ara eren ventijol que cull fulla
i la embolica en seu viure
i la mou a seu arbitri...
Ben just tocaven terra, botaven.
Portaven alegria a son mirar
que desplaçava la visió
i contemplaven el no vist.
Contents,  corejaven, 
volien descobrir i descobrir
aquell instint nou...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 21-6-16

dimarts, 21 de juny del 2016

PETONS... AQUAREL·LA


Es tornava estalviador.
No donaria més petons
per que si se li acabaven
com ho faria
el dia d’un compromís ?
Be que estalviava el diner
per no quedar-se sense...
I es sentia intel·ligent.

DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 20-6-16

dissabte, 18 de juny del 2016

SOMRIU... SOM RIU... escorrialles


- Somriu...!!
- Som  riu ?
- Què dius.
- Que som riu.
. Aclareix-te Somriu o som riu.-
- Dic que somriu el riu.
................
-S’enyora  la senyora ?
- L’enyor ve del seny or...
- Que enyora l’or que el seny li do
O enyora el seny que l’or li do...
-Si senyor...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- 18-6-16

divendres, 17 de juny del 2016

QUI MANA,,, QUI OBEEIX... aquarel·la

QUI MANA... QUI OBEIEX ?
En el gran, potent, greu crit
no és sols la veu que esclatava
tot l’engendra es feia seu l’instant...
Mirar el cel i la mar amb seu color
i escoltar el borrombori que es porten,
prèdica consistent en unir ses personalitats...
Per ells seriem regits junt amb la terra
I la claror i calor de la llum que tot ho aviva
i no trobaria discòrdia de desafecció
Quatre poders que separats o junts
per que, conscients,  branques senyores,
ens daven el viure que teníem
Terra, aigua, aire...foc regnaven  impertèrrits...,
Desprès
quants sers és sumen al crit de vida?
I sabem on anem, que volem?
Les  proclames ens manen ...
La pedra a la ma o a la fona,
llençada,sabem on caurà ?
Poca tria podem augurar...
De genolls, plantats o asseguts
ens espera la vara que disposa.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 16-6-16.

dimecres, 15 de juny del 2016

LA LLUNA... aquarel·la



Caminaria fins el tard ja fosc
a punt de mirar la lluna  ben clara
amb la posta ja banyant-se
en les aigües de la nit fent-se’n ama
Que diria l’òliba buscant oli de llàntia...?
Callaria el dúgol i el voltor s’ajocaria...?
Quedaria el camp lliure incitant
a la serp que a la nit visita  les despenses...?
També l’or es tancaria contra el fantasma lladre
i la carn galantejaria amb la copa a la ma
Hi ha distracció plena en la vida negra...
La bondat calla i dorm la quietud del repòs
mentre entre bambolines el mal s’estén
i esgola a qui s’hi enfronta ...
La lluna sap que passa prop la prunera
quan els amants remouen el jaç de fullam ...
Sap què pensa la maldat escampada
quan ses urpes esgarrapen tota la llum...

Caminaria fins el tard ja fosc
A punt de mirar la lluna ben clara.

DE REBAIXES 16.-ANTON.- T.E. 15-6-16.

dilluns, 13 de juny del 2016

EL RUC... aquarel·la


He obert finestral i el sol el besava
com una amistat renovada cada dia
He mirat al carrer, el temps caminava,
poc a poc enlluint la sodra protegida
per  l’heura abraçada fins el barandat
El sospir del sol en clepsidra es tornava
i el ruc s’atansava al treball diari .
Anava consirós a la feina la bestia,
sabia d’antuvi el seu treball a fer
i sense ganes i a pas feixuc maleïa
la sènia vella on ell feia rodones
xafant el seu pixum i femta com tou panal.
Per què cada dia sorgia el sol?
Voldria tornar-se heura i aferrar-se
quiet a la rècula de catúfols, bes etern,
que com heura creixia des del fons del pou.
Allí s’hi deixaria la pell, amb ulls tapats
per que no és maregés de tant ballar el vals
i ni el sol que manava del seu treball
no l’ajudava quedant-se quiet a casa seva.
Es sentia molt desgraciat en seva feina,
sempre igual ...El ramal el privava d’independència.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 12-6-16.