BESAR... aquarel·la

... i es donaria compte un jorn

que havia besat poques flors...

Mare, esposa, filla, neta...

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E..- 2-4-14

ESCOLTAR...?... aquarel·la

Escoltar, qui escolta ?

No ens empassem la veu...

Respondre toca

amb audàcia als atacs.

Diuen: - Escolteu, aneu errats !

Diuen: - Calleu, sols és nostra

la gran veritat, sabeu...?

Diuen: - Engoliu nostra proclama,

mantra que us hem fabricat.

Diuen. – Escolteu, calleu, engoliu...

 Anorreant la pensa i el magí... !!

Què fàcil... que els hi és !

Què fàcil ... que ho mostren !

Ja saben que ens hem tornat sords

de tant Escolteu, Calleu, Engoliu...?

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.-30-3-14

OBRINT EL FINESTRAL...aquarel·la

Obrint el finestral a la claror

instigava al ventijol suau

que bellugués el cortinatge.

Prou li plauria a ell

i amb seus dits invisibles

remoure el plecs sedosos, transparents,

Es complauria el desig,

trepitjat pel acaronament

al incentivar-se en culivar

el pas del xampurreig ínclit 

que com ma que porta la besada

a cabell i galta, a pit i mugró

a columnes sedoses que sostenen

la complaença del contacte

que recorre tots els senders i fonts

de delitosa agudesa sensible...

Així hauria caigut en el parany,

vesc verdós de pensa que mossega la presa,

ratera d’il·lusions d’excelsa placidesa.

DE REBAIXES 14.- ANTON- T.E.- 28- 3- 14

DESTÍ... CIRCUMSTÀNCIA... ?... aquarel·la

Els destí va estirafollar:

- No hi vagis .-

I el precepte es complia.

Fora plors o alegries.

L’insulsesa es produiria

Preguntant per quès...

I els per quès poden ser tants !!

És el destí qui ens mana ?

O les circumstàncies com deia

Aquell ensenyorit filòsof...?

O el perill de no ser aplaudit

Ens retreu i ens retira la prèdica?

O el recosament de qui no et vol allí ? 

Destí o circumstàncies 

Ens porten i sostenen

Davant rostre el ram de flors...

El collim o el deixem ?

Segur que manem de nosaltres ?

Qui parla, innocentment de llibertat total ?

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 30-3-14

PENSO EN TU... aquarel·la

Penso en tu...

Baixo al portal de casa.

Corre xivalada esbojarrada

rere pilota i primer petó....

Cercles de marmanyeres

amb tassa de cafè amb llet,

Sucres i mel de conversa

i dards verinosos a veu baixa,

Senatxo ple de noves

que consoliden credos i salves.

Caps grossos d’orella i morro de porc,

Advocats i notaris d’espona i cap de marge,

Tots em cansen amb seu discurs

i... penso en tu.

On ets ?

Passa un núvol i el segueixo

I es tapa el sol...

Penso en tu travessant

l’ incordi del bromall.

Et trobaré... ?

DE REBAIXES 14.- ANTON –T.E.- 28-3-14

ELS SEUS PITS... aquarel·la

ELS SEUS PITS

 El tresor l’acompanyava amagat

en el brodat que acaronava la pitrera.

Treball fet amb cura immensa

acollia com dos mans esteses

agabellant l’excelsa magnificència.

Visible es demostrava en bescambra

davall del coll de la fembra

el barranc sense sotracs

que unia les dos excelsituds.

Davall vestuari vivien sens mostrar-se

sa nua plenitud a mirada fal·laç i sàtir.

Conformats com noble bessonada

ocupaven lloc protegits d’esgratiny.

En un esforç, vestit tibant lliurà la tanca

i a borboll ensenyaren sa bellesa.

Els brodats apartaren cames

I ells es mostraren nus, arrodonits

amb els mujols (rovell d’ou) a primer terme,

cercles on mirar disparava a tot indefens

que sorprès gaudia de l’espectacle.

Dos dunes reals, arrodonides, excelses,

ara mostraven la visió d’un miracle

atabuixant un escenari incommensurable.

DE REBAIXES 11.- ANTON.- T.E. -10-5-11

NO TINGUEM POR...aquarel·la

Potser estem més en la lluita

per necessitat que per convicció.

Els extremismes de les pors ens arremeten

i ens subjuguen sempre impacientes

i  busquen resultats i mesures de pressió

per desllorigar la madeixa on vivim.

Tenim la culpa que és com l’ànima

i sense ser nostra exclusiva la trobem

dins nostre com si ens volgués pair...

I lluitem per vèncer les pors atàviques

que ja portem des de que ens pariren.

Ens diuen signes optimistes: - ...tot passa...-.

i ens trobem en la cruïlla de on anem ?

Triar el camí per on l’humanitat circula

sense raciocinar...Ai, si som en el camí cert

i que la última por al girar cantonada

ja no la tindrem que aguaita, que ens vigila...?

Quants xarlatans – completament vividors -

ens donen pa i sal i vi i aigua amb sa veritat ?

I es que la POR de l’altre potser un negoci...

En eix mon d’incerteses ronden santons

que viuen cultivant nostres pors...

No tinguem POR,... Sempre quan ens lliurem d’una

ja n’apareix altra en l’horitzó per fustigar-nos

No ens castiguem miserablement...

DE QUÈ HE DE TENIR POR, SI NO TINC POR ?

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E. – 26-3-14

TORNEM A ESMALTAR ELS CARRERS... fotos MONTS MASIP

Com que faig requisa dins dels escrit que al llarg del temps han embrutat
lloc net posant-hi pensaments, realitats que vivim, ha fet cap davant meu
aquest que n'és com un clam del esmalt del carrer que ara alcen per posar-n'hi un altre.
Quan va tenir lloc el que ara es canvia el senyor batlle en reunió al poble ens va fer saber
en aquell temps tant llunyà que ... ENS ESMALTARIA ELS CARRERS...el canvi del fang argilós va portar neteja a tot l'entorn...
Encara que un veu la bona intencionalitat del fet que tenim ara a molestar-nos amb sorolls de màquines, i privació de lliure anar per l'ESMALT, hi han imperiositats que no es poden negar 
i em de deixar les molèsties apart i veure la necessitat del fet. Aquest trenet que avui poso ja té dies, però em sembla adequat per ressaltar l'actualitat. Sempre he pensat que l'humor és com la sal o sucre, vi o aigua, pa o coca que sempre l'hem de tenir present per solucionar greuges que de vegades ens molesten, i és que res, podem comprovar que és etern en nostre viure.
ANTON.- T.E.  22-3-14 .- FOTOS MONTSE MASIP.

Anys enllà revestiren el carrer.

Sotanes i faldetes cobriren la terra

-mantell assegurat de per segles-

I la bellesa de l’empedrat clamava

amb  esgarip de joia al cel fustigant-lo

-Ja pots ploure ara i llençar reble

contra mi... Et destruiràs. Jo guardaré

el caliu del panal que segur em suporta -.

El cel tenia temps. Podien passar núvols...

-esgarrifança de rufagades cruels

o solanades de foc de juliol orgullós

res li faria sospirar cap neguit -.

I va seguir pensant en infiniteses.

Fins carros i mules, rodes i ferradures

deixaven seu ferro, tribut de pas.

Es cansaven les lloses de oir converses,

olorar pixum de gat i gos i tifes de ruc.

L’enllosat cuidava de la canalla...- No rellisquis -

Entrava davall faldilles: - Bona cuixa tens -.

Absort en sa ventura ningú li fregà nassos.

Fins que un jorn la vara de l’alcalde digué:

-Moltes lloses xafades son cau d’epidèmia

i convé renovar el llosam  que s’ha fet vell -.

Així l’orgull s’aplana. El diner camina

i si no circula tot se’n va al carall.

Destruïm per construir... Què estimem?

Tot es fa vell quan el diner sura...

Quan escasseja.... quan en falta...

Per què desenllosàrem el carrer ?

DE REBAIXES  11.- ANTON.-T.E.  27 – 10 – 11

HEM DIT MAI T'ESTIMO ? ... boli ràpit

Des de menut l’havien besuquejat

I galtes i cabells i llavis els duia plens

i a demés el so harmoniós del T’ESTIMO

era font a seva vora donant aigua...

No es preocupà gaire, mai...

Ni el contestava, el deixava en sa melodia

que a orella rebotava i es perdia...

Per què contestar mai, mai, si sempre

el sobrepassaven amb apassionament?

Un dia el sol no va obrir escletxes de llum,

La pluja quedà en la nuvolada...

Els calzes de les flors plens de rou...

El t’estimo de l’abellam no xuclava pol·len...

Les lluernes i grills per la nit

no feien llum ni sincopaven ric, ric en l’oïda...

Reflexionà, es donà compte, es preguntà...

he contestat  mai a l’orquestra del T’ESTIMO ?

Considerant el greuge...

un crit fort sorgí alhora de cap i cor seu

i el sol espetegà d’entre negra nuvolada

i contempla de nou l’estima

en les fulles caigudes del seu arbre

mentre el ventijol li remenava el cabell

amb dits bellugadissos que mai, mai,

però mai abans havia percebut...

Hem dit mai a l’altre T’ESTIMO ?

DE REBAIXES   14.- ANTON.-T.E..- 21-3-14

ÉS LA NIT.... BOLI RÀPIT

5 – 9 – 7 – 12

És la nit. Un fanal fueteja clarorada.

Dins del cor les papallones surten

a batre ales i cos nu en el cristall.

Xineses formes cauen en carreu del carrer

i la quietud no les deslloriga.

S’extenuen les falenes i cos i ales nus

reboten mortes en el peu del fanal encès.

Altar de misteris, un grill romp crit

i la nit pren cura d’estorat silenci

que l’insecte ha desballestat com roda

xirriona que vol arribar a la claror.

En el finestral una enamorada clama a la llum

per que desperti a Selene que dorm

en els coixins d’uns núvols negres.

DE REBAIXES 12.- ANTON.- T.E.-9-7-12