SE M'HA FET EL SILENCI... aquarel·la

Se m’ha fet el silenci com nit quieta,

els grills no canten i l’òliba no beu oli en la llàntia.

Callat sura l’instant sense moure’s ni coixejant...

El ventijol no mou l’arbriu que ni pensa en camins

i la pols amara moblam sense anhels ni neguits.

Sembla que la solitud s’estén en  foscúria del cel,

cap hectiquesa en bromall, sols la lluna és viva.

Els estels amagats, difuminats, no flueixen en sa vivesa...

A mitges la llum que s’empoqueix em plateja cabellera minsa

i la ma distesa no pentina nous pensaments.

Com si l’alè no brodés la vànova tova

me’n entorno, ulls clucs, al llit a reposar la clepsa

que no pensi en res. Tot ja ve sol sense demanda.

De què et preocupes, del pròxim ensopegar que arriba ?

De l’últim crit que ha entrat a orella i et prevé de mals sons ?

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 24-1-15

........SILENCIS

16.- La fresca era el seu renom. Vermella de galtes i de dits... venia glaçons.

AJAGUDA,... aquarel·la

Ajaguda, reverent,

tot el cos insuflat de vel

com cortina plegada

no sospira incloent l’alè...

Vençuda ha caigut

en l’èxtasis, parany que nega

que t’enlairis, rebel·lant-te

contra el mal vent que t’ajoca.

Veus la paròdia del teu viure.

Voldries ser insurrecte, insurgent

en un passat de llàstimes

i et trobes, sí, vençuda

i els teus somnis esperen retorn.

Aixeca’t...!!! Que el ventijol no et mou el vel ?

No saps que ets tu que pot més que la massa

que et pega al clatell i et sotmet ?

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 24-1-15

........SILENCIS

17.-L’atenció desmesurada d’un

pot provocar l’atenció de molts.

...................

FULLES... aquarel·la

Fred i vent no en volien saber res

de les cabòries de les fulles del arbre.

Caigudes a terra no sabien si volarien

a altres llocs més acomodats

o serien maltractades, fins podrides

revertint seu cos de nou al lloc on la saba

xuclà la seva excelsitud un dia verda

fent de vestimenta al ramatge inquiet.

Des del seu nou regne sospiraven

en retorn a l’èxtasis que un dia cregueren veritat

Ara, caigudes, inermes, no serien ni elles,

se’ls negaria els seus somnis d’eternitat.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 22- 1-15

........SILENCIS

15.- Li deien que era un FRESC i es tapava amb una manta...

Quan li digueren MANTA  es posà fresc... i sense suar ?

CAMINAVA... aquarel·la

Caminava pel sender espès

on la discòrdia ja no fabricava adeptes.

Havien callat totes veus queixoses

i la calma de la pols farinosa, calenta,

li banyaven els peus nus al seu pas calm.

El seu andar fet d’instants verges

que es deshonraven al fer-ne esclat

no podia amagar-los al sarró de les viandes

on l’innocència hi exclamava preferències.

Semblava que la entesa s’evidenciava

i tot era pa crostós que afanyava menja.

L’impàs superat portava caliu sense guspires

que traïssin i fessin botanes a vestimenta.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 21-1-15

........SILENCIS

14.- Li va deixar un record inesborrable: un petó al front.

Ja mai més es rentà el rostre. I se’n vantava...

LES PANCARTES... aquarel·la

Les pancartes escrites es miraven

llançant-se en cara seves proclames...

Pensa, no pensis, pensa, no pensis

Seu, no seguis, seu, no seguis...

Aixeca’t, no t’aixequis, aixeca’t, no t’aixequis...

Corre, no corris, corre, no corris...

I així anava continuant el diàleg.

Desfulla, no desfullis, desfulla, no desfullis...

I es va  fer nit i ningú gosà tocar les margarides

i va ser la fosca extensa que no deixà veure

com clarejava el nou dia.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 20-1-15

 .........SILENCIS

13.- Molt bones raons callen i canvien de parer davant del diner

que arriba i conviden amb avidesa a bossa pròpia.

DE LA RIALLA AL PLOR... aquarel·la

De la rialla al plor val un instant.

Del plor a de nou obtenir la rialla

nits i dies enllotats en l’angoixa...

La felicitat que surt de l’intern

s’atura amb la pena i desgràcia,

no brulla com fonteta i s’encongeix...

En els moments somorts fem per reviscolar-la

i no ens complaguem vivint en el plor

Sabent que rialla i plor son elements

del nostre bon i mal viure...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 19-1-15.

.........SILENCIS

12.- Sabem que la ruïna pot venir amb una bufada de vent...

que omple una bombolla i desprès explota.

L'OMBRA... aquarel·la

M’arrossego mig inconscient

i l’ombra em segueix delatant-me.

La claror, raig potent, no para

i em treu a col·lació ma figura

Ara llarga, ara reduïda com escurçada...

No se que hi habita en eixa ombra

i esporugueix cames i els peus

no volen seguir arrastrant cadenes...

Dins meu hi ha rebuig propi

i l’ombra calla seguint el seu teatre.

La claror potent mena i mana

i em descobreix en mil formes,

mil formes com ensenyant

les internes inquietuds allí vessades

Ens descobreixen en l’ignot i no volem fer-ho

i necessitem la llum per viure.

DE REBAIXES 15.-ANTON.- T.E.- 17-1-15.

.........SILENCIS

11.- Quin és el límit de la grandesa, que el considerin déu ?

L'ATENCIÓ... boli ràpit

Què atent estava el subjecte,

com si vida o mort fossin objecte

del seu màxim interès.

Brullava en qui se’l miraven

una mena de suggestió,copsaven

L’ ATENCIÓ com be suprem.

L’inquietud desmesurada de tots

faria el miracle correligionari

de que units en seu imaginari

seguissin atents de l’ ATENCIÓ.

DE REBAIXES.- ANTON.- T.E.- 16-1-15.

.........SILENCIS

10.- La felicitat cau davant la misèria. Aquesta ressuscita

amb el diner... el diner deu ser la felicitat ?

LA CROSSA... boli ràpit

Quan feia record de quan va alliçonar-se amb la crossa

emprenia vol al lluny, passant amb ella muntanyes i plans...

En una relliscada greu, coses del camí, va jeure seva amiga

esbocinada, inservible... Sols com peça de museu

ella que física, mental i espiritualment havia set seva companya.

Plor neguitós i angoixa fluida eren el desencant per la pèrdua

Sols en el capítol del temps units els dos seria immensament recordada

la seva crossa, la excelsa, ja no l’acompanyaria en seu andar.

Carícia i parla eren perdudes per sempre, ja no la recobraria...

Potser el mateix record del seu traginar constantment amb ella

li feu veure que no caminaria bé sol... En buscaria una altra ?

Quina li vindria bé per ajudar-lo ? El seu dilema, necessitat...

Sense desfer els lligams autèntics que el fermaven eternament a ella

Provà de buscar altra companyia... Ho aconseguiria ?

.........SILENCIS

9.- La seva frase lapidària li propicià grau d’imbècil,

QUÈ DIRAN DE MI ?... boli ràpit

Sense cara i d’amagat anava al encontre

del què diran  de mi ?

Sempre atemorit en seva veritat,

què diran de mi ?

Callat i sord a converses esplaiades,

què diran de mi ?

Les veus clamoroses el furgaven,

què diran de mi ?

 I ni un pas endavant. Quiet. Mut. Creient...

què diran de mi ?

I se’n anà un dia als núvols amb el seu problema,

Què diran de mi ?

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 14-1-15

..........SILENCIS

8.-Instants.. La vida sols son instants.