98 -- L'HUMOR D'EN LAURO.

Haikú del dia

39.- Llum vermella
En el llarg passadís
fosca camina .

--------------------

9 – VULGARITATS – 19 – 12 – 08 .- Les notícies bones i dolentes corren com l’aigua per un barranc després de caure la pluja. Quan arribaren els del tractor al primer que varen preguntar pel seu comprador ja li varen espellar la feta del vell en el despatx de l’encorbatat e Reus. Al cap d’un quart la bola corria per tots els carrers, entrava en portes i finestres i assabentava fins al rucs de l’estable. D’allí a anar-se’n al banc de la Moncloa, era un bufet d’aire, que per poc que aleni traspassa orelles que és un gust.
Preguntareu que és el banc de la Moncloa, doncs, el punt de reunió barata, ja que no cal comprar cap beguda per estar-hi. Lloc de reunió, com dic, de les persones grans del poble que allí passen les hores fins que la gana ja crida i fan i desfan del temps, dels cultius i collites, de política, de...
Tot del que podem pensar i no pensar. L’auditori és complexe, dels que passegen, els que van esverats i sempre tenen tard, dels que si poden seure i parlar no els ve d’ hores...I si poden sermonejar i que fins gats i gossos callin, millor que millor.




( L'INEFABLE LAURO I QUE CREC QUE HA ARRIBAT ALS 90 ANYS, SINO PASSA)

Hi he vist avui, deixant apart la historia del quilo embolicat amb paper de diari, un xicot que ja va per els noranta. N’ha passat més que el cànem. De la quinta del biberó – les cèlebres quintes del 41 – 42 , si, parlem de la guerra civil – va marxar cap al front junt amb altres del poble. Uns varen caure per sempre, altres varen tornar.
Aquest jove es trobà en uns combats prop del riu Ebre, a dos salts de canó de casa seva, no recordo amb precisió com va ser que es trobà amb un braç fet trossos i que li hagueren de tallar fins dalt de l’ombro. I així s’ha defensat tota la vida... com si tingués els dos, condueix el cotxe un 4x4 arreglat per que els peus facin de mans el més possible
Sempre li he tingut un respecte i admiració per dos motius concrets, per saber-se refer del accident que per poc li costa la vida i per altre... i es que no sé d’on treia els acudits. Sempre amb una gràcia màgica com si fossin veritat. En contava de totes les classes, ara els pujats de to
encara calaven més en el jovent i en els no tant joves.
Ja que parlàvem de la Moncloa, en posaré un que fa referència als vells que per allí habiten.
Assegut en mig de la colla un vell veu que passa una colla de xibals, Els crida. Venen dos o tres fent-li cas, cosa estranya. Al més eixorivit li diu :
- Vols fer-me un encàrrec de la farmàcia ?
- Home, ara anàvem a jugar a pilota i ...
- Et donaré tres euros si em portes una capsa de condons.
- Ja me la donarà el farmacèutic? no es pensi que vull gastar alguna broma inflant-los i xerra al mestre i el càstig serà segur...
- No, home, no, que ha passat per aquí i li he dit que hi enviaria un noi a buscar-lo, i després per la tarda al anar al cafè li pagaria -.
Ja veieu en que pensen les molleres blanques i calbes.
El noi i els altres els va caure de gust i corrent com galgos anaren i tornaren.
- Aquí ho teniu. – el noi parava la ma esperant les monedes, però.
- Passa demà per aquí i te’l donaré tal com t’he promès...
Ja pensava el noi que el encàrrec l’havia fet figa, però cobrar, ui! s’havia fet fosc.
Al següent dia, corrent com venien, va voler provar el noi si el vell tenia memòria i honestedat.
- Oncle Josep ... Ahir...
Li posa a la ma un bitllet de cinc euros.
- Iaio ...!!! Com és que me’n doneu cinc si em prometéreu només tres, que pagueu el retard ?.
- No fill meu, no... Tres te’ls pago jo i els dos son de la meva mestressa, la Júlia....
El xibal no ha esperat i ha emprés carrera rera els companys,
La riota dels del banc de la Moncloa ha set com una tronada benefactora.
..............................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.

-----------------------------

E S C O R R I A L L E S

A121.- Si als metges per la seva lletra no els entenem, com entendríem els metges xinesos?

A123.- Hi ha monuments de ferro que ....,cosa més estesa ara, que semblen cants a la ferralla. Qui sap si se’ls acabaren els calers i no compraren ciment i grava i mira..., ha quedat així.

97 -- UN QUILO DE BITLLETS DELS VERDS, TENIU...

Haikú del dia

38.- Els dits treballen.
Son meva companyia
al puny lligada .

---------------------------

8ª .- VULGARITATS. -18 – 12 – 08 . - Aquest de les cartes sempre té quelcom de protagonisme. Com que reparteix les cartes és fa amic de la gent, per que el personal quan altre té algun coneixement de les coses teves, un procura fer-se amic o quan menys fer bona cara passi el que passi per prevenir...
Suposo que recordeu la vella de noranta anys que tenia cataractes i que li ploraven els ulls..., doncs, un dia en aquell temps llunyà el tal repartidor de cartes es presentà a casa de la interfecta per entregar-li la missiva convenientment certificada, no fos cas que es fes fonedissa i no arribés a destí. Era important, per que anunciava d’una casa de tractors, que el aparell contractar per fulanito de tal, el marit de la plorosa, era ja a punt de ser servit al destinatari previ pago d’una quantitat astronòmica, - Ens arruïnaran - segons la dona quan el seu home , i causant dels seus ulls plorosos, va obrir la carta i li va comunicar el preu que en volien d’aquell tractor que pensava comprar per el seu noi.
L’home i el seu noi varen anar a pujar al tren per arribar quan li donés la gana al xucuxucu a Reus, lloc on els amos del tractor novet flamant el tenien.
Com que el vell ja sabia on era la casa varen anar directament al lloc on el pecat habitava, o no és pecat que per quatre bocins de goma i quatre ferros marxés de casa el diner de les suors i estalvis de molts anys, de no menjar ni un borrim de cansalada que amb ella al tupí estalviaven l’oli de mig setrill....
- Bé, us ensenyarem el tractor i després formalitzarem l’operació – digué un home encorbatat, camisa neta, vestit fosc i sabates lluentes com un brill de sol.
Un parell de joves o no tant joves per que el vestuari, un mono blau i sabates noves o al menys netes i llustroses, i un cabell ben tallat i nets de barba, els feia com nines sortides de la capsa .
- Veniu que us direm com funciona, és la nostra feina. Demà quan el pugem al vostre poble volem que sigui un espectacle – els empleats ja anaven preparant per si algú més queia a la ratera de la compra, que ells també hi tenien algun dineró que agafar.
Satisfacció i nervis del jove que no se’n havia vist mai. Sembla el nuvi que rep a la núvia i no sap si posar-se a la dreta a l’esquerra o... L’home encorbatat s’apropà i li digué al vell.
- Deixem als tres que s’esplaïn i mentre, nosaltres farem lo important.
Entraren al despatx. Li cediren una cadira prop del escriptori.
- Mireu, tot està preparat, sols cal la firma i els calers. Que hem d’anar al vostre banc per agafar eixa quantitat ? Ja he preparat el cotxe i us hi portaré i si me’ls doneu allí jo ja els ingressaré i fora patiments que quan un menys pensa pot passar el que un després no és creu.
L’home vell s’aixeca de la cadira.
- On aneu, que no el voleu comprar ara? Després que ...
- Es que no vull que em vegeu el que em fa home.
Girat d’esquena, es descorda el cinturó, obre la bragueta per fer lloc, treu la camisa i davall apareix una bossa blanca lligada al cos. Per una butxaca de la bossa treu un plec o millor dit un fardell. Un diari embolicat sorgia a la vista del amo de l’establiment. El paquet el deixa al damunt la cadira i torna a posar-se la camisa al lloc i la bragueta i el cinto per últim compleix els desitjos del vell.
- Quan varem quedar que us havia de donar...?
- ..................................- l’encorbatat va dir una xifra en que els zeros n’hi havia més que rodes al tractor i encara en sobraven.
Amb parsimònia el vell pagès desembolicà el paper de diari i d’allí esboternaren els cromos com si a un llibre hi haguessin tret les tapes. Obert tirà damunt la taula prop del bigoti de l’amo
aquella muntanya de paper verd.
- Aquí teniu el quilo que vareu dir que valia el tractor...!!
...................................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
------------------

E S C O R R I A L L E S

A119.- Està muda, està callada l’espardenya, no es mou. Aguarda peu que la calci, que la vulgui, que es casi amb ella i s’ajuntin i es cloguin en orgasme de camí.

A120.- Bossa buida, així tens poc valor. Vindrà la ma seductora a omplir-te de goig? Pot ser des de fem a or que et donin a guardar. On és la teva sort? Sols a servir amb obedient disciplina el desig, necessitat del menesterós de tu...., de qui et cull.

95 -- PERÒ LES OLIVES PER A MI.

Haikú del dia

37.-Ulls ja dormint...

L'escletxa suau es tanca
en nit de pau

Si veu eixa foto l'interessat, ja podré córrer.Es el vertader carter del poble, el Josep, i quan vaig tirar-li eixa foto, feia tot el possible per que jo no li disparés, això que és un home de teatre i no té vergonya de sortir davant del públic a fer riure o plorar.

---------------

7ª -. 18 – 12 – 08 -----VULGARITATS.- Quin encert, ahir varem parlar, encara que sigui poquet del carter, clar que era un personatge important per el desenvolupament del assumpte del piano de cua que li havia tocat en sort en la rifa a la Glòria.
I, mira per on,quan avui al sortir al carrer per allà les nou del matí se m’ha plantificat el cotxe seu a la vora, ha parat i oberta la ventanilla hem creuat una sèrie de paraules. Com que anava amb la mestressa, ella sempre l’inquireix en qüestions fotogràfiques, ell té bona ma i quan hi ha un aconteixement mira d’aprofitar i vendre unes quantes fotos als que les necessiten per un record perdurable. El que la mestressa volia era de la festa del Mossèn, no sap si la podrà complaure i així quedava la cosa, però com que les converses de sobte es poden allargar si un vol i l’altre consent ,he de dir que sempre ens gastem alguna broma, i li agrada .
- Ja acabes de collir les olives ? – li he preguntat – Prefereixes fer bona migdiada... Que et conec ( Sols pot anar-hi per les tardes, i les tardes se les menja el llop, que diem per aquí.)
- Si, ja et fotran migdiada, que ja ha començat el repartiment de tots els extres i no paro de arreglar cartes... Mira quin munt que en porto. Amb les festes em torno boig.
- Doncs, al manicomi et fotran, si no pares compte.
- Em sembla que es quedaran a l’arbre... Jo no puc tot sol. ( Es solter i ell sol s’arregla)
- Ja et vindrem a ajudar... Que naltres ja hem acabat.
- Però les olives per a mi. ( La garreperia sempre surt a flot. Això del diner i la propietat...)
He callat i he pensat posa marxa i tira avant. Ja ho sabíem que les olives eren per a ell..., sols parlàvem d’ajudar-lo i entre amics... En tot cas un dinar... i llestos. I és que tota la conversa era per passar un ratet i en tot cas fer-nos una rialla si així es dava, però no. Ha sortit.... les olives per a mi.

.................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.--------------------

E S C O R R I A L L E S

A117.- Botella d’aigua plena o mig buida guardes el reservori per calmar la meva set. Ets com el llibre que espera la mirada per obrir paraules de consol per al neguitós lector que s’assadolla del contingut i deurà agrair-te el favor. Oh, botella menuda, immensa en el teu conhort. Oh, llibre, que il·lustres a qui et té voluntat.

A118.- El préssec anhela la ma que acariciant el culli, que l’apropi a llavis i es besin les dues carns, que es confonguin i es rebin gaudint els dos d’ofrena i comunió.
---------------------

95 -- M'HA TOCAT EN LA RIFA UN PIANO DE CUA.--2ª PART.

Haikú del dia

36.- Maneja lupa,
veuràs dòcil la mosca
que t’enverina.

6 º – 15 – 12 -08 .—VULGARITATS.- La Rosita ja ha envescat a la Glòria. La bromista ha penjat abans que l’altra recuperi massa l’alè, que li quedi en ment la parrafada ultima i a veure venir. La col·lega sap de que va amb això de les badomeries, és experta, i té clar el moment en que ha de deixar amb el dubte al màrtir Li sembla que ho ha aconseguit, sa torcat els llavis amb el mocador blanc i net, això sí, net,... a la botiga no hi vagis amb tonteries, tota polida com sortida de la capsa, ni grenyes, ni mascares, tot polit per polir a les clientes que al veure relluir els articles com si l’enllustrador habités per allí... s’enganxen com moixonets al vesc.
Com que durant eixa estona no tenia cap clienta per endossar-li la seva xerrameca i el cistell a tope, que sap aprofitar els moments per fer les seves disbauxes, ha tirat camí a l’interior de la casa, damunt de la taula una carta que ha collit, l’ha posat al sobre, l’ha sellat amb segell i amb saliva com si fos un tresor. Quan passi el carter el comminarà a que faci córrer la carta demà a les nou del matí a la ma de la Glòria. Ja sap que els favors se paguen i al bossot hi tirarà el premi, no el piano de cua.

La Glòria ha penjat i ha quedat uns segons muda, indecisa... Li ha arribat una llumeta que ve al obrir el finestró. – Vaig a veure la Rosita... li haig de dir... no puc aguantar, ella em dirà on el poso... No es pot menysprear, jo !!, jo he sigut triada,... afortunada crec que ha dit i és veritat.

Quan ha arribat a la botiga, varies clientes esperaven torn. Com un coet ha entrat,...
- Rosita,... saps què ? – Totes s’han interessat per la gràcia o desgràcia... - ... Que et passa?
- Que demà em porten un piano de cua...
- I què n’has de fer d’un piano.... – Li han dit a cor totes les clientes de la Rosita.
- M’ha sortit a cal notari, Ai! Que dic, que un senyor de veu gruixuda i molt ben parlat m’ha dat la nova.... però on el poso, una cosa tant... i m’ha dit que val...

La Rosita que té el do de despatxar i de parlar del que sigui, pesar el que sigui , apuntar per fer els càlculs de tot el que compra la clienta, ...sempre atenta a tot i no s’equivoca mai a favor del comprador, ella diu que si té un error ja li fan avinent, ara si és al contrari ja ha begut oli, per que tothom fa el distret...Li ha dit...
- Això és un dineral. Si me’l rebaixes me’l quedo jo... Que no t’agrada tocar el piano? I tocar la cua del piano – la Glòria no ha entès la indirecta i hi ha caigut de potes.
- No, no m’agrada tocar el piano,... que no en sé.
- Bé, si m’ho poses bé de preu me’l quedo.... – diu la Rosita.
- Saps que, noia. Si el tinc a casa potser n’aprendrem el Josep i jo de tocar... Ja us convidaré...

Ha tancat la porta i a esperar.
La Rosita quan ha passat el carter la comminat a que entrés a dins del menjador per firmar el certificat que li portava.
- Entra, Juan, i prepara els papers, que ja vinc. Acabo de cobrar a la Mercè i vinc.
Ningú ha pescat la maniobra. El carter que ja sap d’aquestes noves, ha completat l’experiment, dient en veu ben alta, no et cal córrer que no em persegueix ningú.
La jugada estava preparada.
La Glòria i les dones que han sabut la nova han estès el pallús sense fer vent i tot el poble s’ha assabentat de la festassa.
A les vuit del matí les més lleials a les badomeries ja tenien el lloc davant la porta de la Glòria.
A les nou tothom ansiós esperant el furgó o camió que no arribava, els xibals de camí de l’escola volien veure l’espectacle. Semblava un formiguer. Tot en moviment.
A les nou el carter ha fet cap amb la cartera penjada al coll... Ha tret un sobre blanc. L’ha llegit.
A cridat la Glòria. Li ha entregat a ma la carta. La Glòria ha obert... Ha extret. Ha llegit... De les mans li ha caigut un segon full de paper... Una foto d’un piano de cua i...negre.
La Gloria ha estripat la carta. L’ha llençat contra terra. Després ha arrencat a córrer cap a casa.
En arribar al brancal, a la vista de tothom ha esclatat en un plor ... La Rosita que arribava al lloc
- Que et passa Glòria,... que et passa?...
.............................................................................
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
-----------------------------
E S C O R R I A L L E S

A115.- Fes-te llaços segurs amb les vetes de les espardenyes que semblin ales de paloma per que en frueixin els peus del vol planer i tranquil.

A116.- En els dits tenim les pinces que podem collir la concòrdia i fer-la evident i compartir-la amb els altres.

94 --M'HA TOCAT EN LA RIFA UN PIANO DE CUA 1ª part

Haikú

35.- Estrena llapis
Esmolat ganivet
talla la carn
--------------

5 --- 8 – 12 – 08 – VULGARITATS .-- Sabia el menut que això de les llumetes senyala festa. Que el tió ja en parla tothom, que li haurà de donar menjar per que el dia faci la feina, que no té por del rei negre ni del blanc, ni del ros, que els troba molt macos, que fins li donen caramels i el que els ha demanat....
La joia del menut ( de menuts i grans) es posa tendra i la lluminària l’ha sorprès , com va sorprendre la Rosita el dia que va telefonar a la seva amiga Glòria.

La Rosita, no ho sembla, però sa greixosa anatomia té propietats especials, la disposa per gastar alguna broma, a ella la satisfà i no s’ho pensa gaire, sempre té en ment alguna jugadeta per posar-la en marxa en algú que no pensa que li posaran la traveta i caurà en el joc de la Rosita.

Aquest dia amb un drap davant de la boca per que la veu arribés distorsionada, la bromista va marcar els dígits del telefono de casa de la Glòria , fa més patxoca, deia, quan ho contava, fer-ho al telefono de casa....de la seva inseparable amiga.
- Qui demana ?- preguntava la Glòria després de despenjar, innocent del que li venia amb aquella veu pastosa de la línea.
- Som de ..... i el seu telefono.........Vostè és Glòria Cruanyes?
- I tant, tot el poble em coneix per la Glòria...
- Doncs, miri, està de glòria, li ha tocat en la rifa...
- M’ha tocat? si ni el meu home em toca, esteu de broma.
- Sra. Glòria, segons el notari.... ( i era conegut) que va presenciar el sorteig, a vostè li ha tocat en sort un piano de cua...
- Que em diu, un piano de cua?
- Un piano que ha acompanyat al Carreres, Pavarotti...
- Però si és mort aquest, Pava...
- Ell cantava quan era viu, és normal i l’acompanyava aquest piano de cua ... que té un valor de.... que dit amb pessetes son...
- I no podrien vendre’l vostès i enviar-me els diners a la caixa...- el diner, ella el diner...
- Ui, senyora Glòria, no és pot vendre, hi ha una clàusula....
- Es que jo no sé on posar-lo. Fos un cotxe, el pots deixar al carrer...
- Vostè prepara el lloc, i nosaltres passat demà li portarem. És de vostè que el notari ho diu, no podem fer trampa, no ho compren, senyora Glòria. Vol perdre una ocasió com aquesta que se li ha presentat de tenir un piano de cua que serà l’enveja de tota la població, que no hi ha ningú que el pugui tenir, qui se’l compraria un piano de cua, digui’m, ningú, ningú, ningú. Demà a les nou del matí, miri, ara m’ho diuen, farà cap a casa seva el piano de cua, vindran dos operaris de la nostra factoria i li posaran on vostè digui, que nosaltres estem per servir, a demés posis ben mudada que vindrà un equip de la tele... i filmarà i es donarà en el telediari com a notícia, que en un poble petit......... una senyora, la senyora Glòria Cruanyes ha set afortunada amb un piano de cua. Preparis, demà a les nou. Preparis, senyora Glòria... Fins demà...
- Que vindrà vostè? Que vindrà...?
De moment la amiga s’ho ha cregut
No sé si s’acabat la broma.... Ja ho veurem demà
..........................................
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.

----------------------------

ESCORRIALLES

A112.- L’anunci era en una botiga i fet en castellà : - En cuero se cose la piel. --Ara que diuen que es fa fer i que es mana que tot es rotuli en català... Quin coratge !!!

113.- Es pensava que era RIC. Solament era el RIC. . KI

93 -- EL MENUT DIU : AVUI ÉS NADAL !!! - expresío del Pau al veure la lluminària.

Haikú del dia

34.- Pentinat dona.
Terra, aladre solcava
la formosor.

------------------

4 – VULGARITATS .- 8 – 12 – 08 . Diu que els menuts tenen preferència. El Bolet va voler fer el que no devia, sa experiència no era la que necessitava per aquell delicat moment i no li va resultar favorable. Ara el tocar els aladres a terra i fer de muntanya, el còrrec en el lloc precís i profund, i diguem-ho, sa estatura reduïda....el varen lliurar. Casualitats en diem que poden salvar el compromís.

Avui us parlaré d’en Pau un menut menut, sols quatre anyets, que diu sa iaia quan d’ell parla, que també la fa parlar alguna vegada que s’entossudeix.i és que sempre volem que els petitons ens creguin a la primera i si tenen quelcom entre mans, no és bonhora per deixar córrer el que amb tant de goig estan treballant. Ja sé que no els comprenem per més que nosaltres hem sigut com ells, però qui se’n en recorda?
El menut Pau, jugant amb sa cosina s’ho passa de meravella, tot és joc, els dos son el joc personificat, no pararien.
Quan la seva mare ha telefonat dient que el venia a buscar per sopar i dormir, s’ha enfadat de manera suprema, que no havia acabat el pastis que estava fent amb barreja de farina, cafè, sucre, que em sé jo el que hi havia en el perolet ...
Fins el vell de casa ha partit peres amb ell per poder-li posar les sabates, que se les havia tret com si fóssim a l’estiu, Bé, un petit drama que ha acabat amb uns morros i cara de...beure vinagre.
L’he adornat amb un petó a la galta, però ell... Hem baixat les escales forcejant. i ja el cotxe era a la porta.
Obrim la porta i la lluminària de la plaça ens ha sorprès.
- Mare, mare, que ja som Nadal.... Avui és Nadal !!! Avui és Nadal !!!!
Com en tots els pobles la il·luminació és un complement i les bombilletes menudes que apaguen i encenen i les coloraines, ha fet venir a la ment del Pau l’exclamació.
- Avui... és Nadal , mare ? - ... i l’enfado havia passat, fins uns petons sucosos ens ha cosit a galtes... ...
........................................................................

Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
---------------------

ESCORRIALLES

A110 .- Segurament que s’arribarà a que els fumadors duguin una capseta per guardar les restes de les cigarretes, no sigui que contaminem aigües ara que plou tant. I si ara als cotxes no els deixen fumar ni tirar gasos ( i tem pets) que facin una llei per que les persones no s’afluixin que diu que estudis seriosos hi ha un promig de catorze al dia per individu – deu ser que aquest nombre porta sort en les travesses -. Res, coses de científics que no saben que fer i s’entretenen en contar els petits escapes culars del personal

A111 ..- Una cigarreta pot produir un incendi. Una paraula, una guerra.
----------------------

92 - BOLET EL TRACTORISTA -- recordant antics successos

Haikú del dia
31.-.Taula per nens
que gaudeixen jugant.
Cadira bova

3 – VULGARITATS - 3 - 12 – 08 .- Quan a un poble plouen, diríem, diners és que la riquesa hi habita. Per tenir diners també es té que treballar i en aquest treball un pot deixar-s’hi la vida, ja ho diuen per la vida es perd la vida.

L’altre dia anàvem amb el cotxe, la mestressa i jo, per un camí estret, en direcció a una finca on hi tenim oliveres. Fora ja del poble en una recta no massa llarga després d’una granja ens va sobtar que un jove plantat, d’esquena al camí mirava on hi havia un esbalç. Al apropar-nos ens va sorprendre la visió certa d’un tractor de garres enlaire com un gos quan demana pietat que no li peguin. La intranquil·litat s’apoderà dels dos. Ja a la vora, la mestressa va desfogar la seva paraula amb el jove.
- Què ha passat ? S’ha fet mal...? Com ha sigut... ?
- No, només el tractor.- ha dit el noi – Esperem que vinguin a ajudar-nos
- Que us podem ajudar ?
- No, ja serem prou, gràcies.
Amb el cor a la gola hem continuat. Hem pensat en la possible desgràcia que no s’ha produït... Ens sentíem contents però esgarrifats. Quans accidents d’aquesta mena en tenim record. Bastants, molts. Ja més tranquils hem arribat al lloc.
Jo li he començat la conversa. Un necessita esbravar-se. Li he recordat un cas en el que jo hi era quan de solter vivia a l’altre poble. Aquí el terreny es bastant planisser i sembla més segur, però allà dalt que tot es costers....amb desnivells molt pronunciats.
Abans d’anar a la mili, un grup de joves del poble varem llogar a un tractor per desfonar una sèrie de porcions de terreny. En ves de fer-ho amb el caçut o espiocs, o aixada estreta, tenint la possibilitat d’un tractor per la feina, ja em direu... I així va ser. Fora del poble a un quilòmetre hi havia eixes finques. El camí estret. De ferradura. Els carros allí no hi habitaven. S’arreglaren els llocs més perillosos i el dia arribà com tot fa cap i tractor i una rècula de joves i algun de més edat fèiem la processó al costat de la màquina. Quasi diria que era com un acte de festa major. Veure un aparell d’eixes característiques, el primer que desvirgava aquells camins, era tot un esdeveniment.
- Fer per fer, digueren el conductor, un noi jove com nosaltres i el encarregat – començarem per la part més llunyana i anar venint vers el poble.
El jove conductor era un noi fornit, de bona musculatura i que feia tossa encavallat damunt la bestia. El runruneig del motor, el soroll metàl·lic de les polleganes i la conversa de crits i gresca, com batalló que ha guanyat una batalla, donava un ambient d’alegria.
El capatàs, era un home expert en motors i conducció de cotxes. Abans treballava de taxista a la ciutat gran, però la cooperativa propietària del aparell el llogà per fer la feina i ensinistrar al jove fornit. Era baixet, primet, no tenia mig carxot... Ja com a renom li deien EL BOLET.
S’arribà al lloc on s’havia de començar la llaurada. Un bon tros abans les dificultats eren paleses i el jove fornit no feia massa bona cara, comunicava que no li agradava tot allò, una pendent en que per que el tractor progressés fins al lloc de començament posàvem davall de les rodes rames de pi per que no patinés... La dificultat hi era. El noi fornit va dir que prou, que ell no continuava, que si ho volia fer el BOLET que bueno, ell no es veia en coratge.
Esperonat en son orgull el BOLET, li digué que els covards que es quedessin a casa. L’un baixà i l’altre pujà....
Dalt del seient del tractor era això un BOLET. Volent arreglar l’ aparell per dirigir-lo al lloc on ja hauria d’aprofundir amb els aladres. Donà un cop de volant...
- Bolet, que això no és el taxi – deia a crits el jove fornit. I nosaltres, tots, esgarrifats.
- Que us sabeu, ximplets – deia el BOLET. – Aparteu- vos d’aquí. Jo ja sé el que faig
Sense baixar a terra les polleganes, donà altre cop de volant per situar-se.... I tant com es va situar. Les polleganes relliscaren en la maniobra i feren de contrapès ... Encabritat el tractor no va poder retornar a la estabilitat que el BOLET volia i feu com el ventar d’una campana...
Totes les boques presents feren un crit esgarrifós... L’aparell donà una volta i dos i tres fins baix del barranc on un esbarzer l’esperava ....
Tots pensàvem :-. Pobre BOLET.... pobre BOLET....
Estava de cul enlaire, el cap a terra.... Pensàvem, li ha esclafat el cap... Ja ha begut oli... Pobre BOLET.... Els quinze o vint caps pensaren... i les trenta o quaranta cames corrien fins al lloc.
Allí, el BOLET feia la catombella , quedava amb el cap enlaire ... I esclatava en un plor....
I esclatava en un plor.... I esclatava en un plor....
El còrrec i la seva petitesa física l’havien salvat.
.........................................................................

Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.

..........................................
ESCORRIALLES.

A108 ..- Per que fos més bonic i antic feren rotular els cartells en lletra gòtica. Molt bonic però eren a Anglaterra. No pensaren en sa escriptura, en la que porta el seu nom, ells que no donen el braç a tòrcer...

A109 .- Com si ho descobrissin ara volen fer treballar entre 60 o 65 hores personals setmanals. No és recessió això, és més aviat esclavitud... Ens deien que ho farien tot les màquines i que nosaltres a la bartola i un ventall... El benestar deu ser una altra cosa, un astre del cine, per exemple BEN STAR, no el que ens vengueren.

91 -- ELS TINC REPETITS, QUE EN VOLEU?

Haikú del dia

30.- ... Que callarien.
Ara tots esbraonen
paraules vent.

2 - VULGARITATS – 2 – 12 – 08 .- No he arribat a saber com va acabar tot això dels gossos, carn, home, tiple revellida,... Segurament que algun plor i alguna paraula gruixuda ha degut circular i ningú l’ha volgut collir. La culpa, de qui és? Si voleu passar-hi un ratet esbrinant-ho, vosaltres mateixos... Ara el que podia perdre fins els calçotets.... és el que ara us citaré.... Mare meva !!

Quan en els pobles no hi havia bancs o caixes, podien succeir coses curioses.

El sindicat o cooperativa del poble en que això passava, per repartir diners de les collites als associats en dates puntuals la junta feia mans i mànegues i encarregaven al secretari, president i algun altre com el tresorer o un vocal que anessin a proveir-se de la quantitat necessària...
Amb el cotxe de línea anaven a la ciutat un dia o dos abans i en un sac buit dels de sofre, hi col·locaven una quantitat important de paper de banc, ben mesurat per tenir canvi alhora del repartiment.
Com que el sac o sacs havien de dormir al poble en espera de, normalment, el dissabte en que es feia la donació al soci dels imports que els corresponia, no hi havia més remei que es repartissin, ben comptats i firmant uns papers com que es feien càrrec dels imports assignats.
Tothom ho sabia, però el guardador del frau, tenia la por normal del qui té un lladre a casa i la bossa o sac rebia un tracte especialíssim.
Aquella nit, un que era el tresorer li va tocar un saquet que entre la porció de bitllets i el remanent de monedes i de calderilla feia el seu pes, va triar com el davall del llit per guardar-ho.
Quan ell se’n va anar l’endemà a treballar va deixar com a cuidant a la seva dona, que esgarrifada de que quelcom pogués passar no les tenia totes.
Els dos fills que tenien pocs anys, jugaven a pilota, una pilota que del viatge del seu pare havia arribat junt amb ell com a regal per als menuts. La porta de la habitació era oberta i en un tres i no res es va colar, rodant, rodant l’objecte regalat pel pare.
La filla la més grandeta es va posar per davall del llit en busca de la pilota i també va trobar el saquet. Va fer córrer a una i per saber que hi havia al sac el va arrastrar de davall del llit.
Tot va ser una, va posar la ma en la boca del saquet i tragué un menat de bitlletes verds que creia que eren cromos. Plena de joia se’n anà prop el balcó a mirar-se’ls. Tots eren iguals, Tots eren iguals i quants en tenia...!!
Sentí xivarri per el carrer. Un grup de nens esvalotats passaven. Els cridà. Obrí el balcó
- Mireu, mireu quin munt de cromos tinc... I tots son repetits.
- Si els tens repetits, per que no ens en dones ?
- Que en voleu ? – preguntava la menuda.
I comença a llençar des del balcó que havia obert un grapat i un altre....
- Espereu que en tinc més.........................................................................................................
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci....

-----
Nota.- He començat aquests escrits amb el nom de Vulgaritats que penjaré aquí junt amb Haikús i Escorrialles. Crec que el tema dona per molt, a veure si sabré

fer-me digne de les vostres visites, ho intento i a mi mateix em dic avant.

...........................

A106 .- Telegrama . - Pocs barrets per tants caps – un votant d’ E.R.C. Ara encontres de Estem Renovant Catalunya, s’han posat d’acord i diuen Estem Renovant Casa, que per quelcom es comença.

A107 ..- Baratet. A euro el pam de tela. Com els terrenys a tant el pam quadrat!! Clar que sí.
...................................

.

90 -- LA QUIETUD EN UN POBLE.

Haikú del dia.
29.- A can Vi deien
Vendrem tot el Vi ranci
a canvi, a canvi..

1 --VULGARITATS. 1 – 12 – 08 .........La dona que li rajaven o ploraven els ulls degut a les cataractes, ella deia que això li succeïa des de que trobà la bossa que el seu home guardava en lloc escusat i ella malpensant li etzibà un florilegi d’acusacions fins que el mascle explicà la veritat, però ella amb el seu disgust i plor ja no deixà de fer llàgrimes d'allí ençà.
Hi ha situacions que es complementen elles soles i ens sembla que van lligades.
Aquests dies n’ha passat una prop de casa que sembla feta exprés. La mestressa d’una botiga que hi ha al carrer ha tingut de absentar-se fora el poble i deixar tancat el lloc de venta. Tanta pressa que li ha succeït que no ha avisat a ningú, ni ha posat cap paper a la porta dient la circumstància, res... Tot tancat. El veïnatge ni pensava que la mestressa era fora, ja que mai abandona aquells metres quadrats de mosaic i productes per vendre i que és el lloc on entra més diner. Es una riquesa aquell lloc, i deixar-ho un dia parat sembla un disbarat dels més descomunals.
Però, avui, sí. Allí no s’ha guanyat res, més aviat s’ha perdut.
Quan ha arribat un camió de repartiment de productes de carn i s’ha trobat el lloc forrellat i sense cap lenda que conduís a esbrinar com era que sabent que ell havia de venir no es perfilava on deixaria el producte....
La primera casa que veia obert el garatge, portalada gran, hi ha pegat un crit, l’home te veu de xantre, a demés, quan va per eixes carreteres no li costa gens bramar les cançons que la radio li dicta i fins de vegades obre el finestró per que la seva veu marxi pels camps que travessa per alegrar arbres i matolls,un bon crit, com dic, i una veu de tiple revellida ha retornat com eco al embat del repartidor.
- Si, deixeu-ho aquí .- Ella dalt l’escalinata,feixuga de cos, qualsevol baixa les escales, quan sap que ha de retornar,veu clara, ha acceptat la comanda.—Val,val... que si, que si...
L’home ha marxat. Però el marit de la tiple revellida ha arribat amb el seu cotxe tot terreny. Sols baixar i dos gossos han posat el seu ganyol a terra, una corredissa del dos han entrat en el garatge. Es veu que allí els esperaven tres caixes plenetes de carn de pollastre, conill, tocino, corder, ... El tuf, l’olor els ha senyalat el lloc i com que ningú ho veia han esventrat la primera caixeta que apilada es pensava que era la preferida, i si que ho era, dels gossos...
Quan l’home a peu fals i sense cap malpensa ha escoltat el soroll dels animals amb un bordar de satisfacció i de baralla, els dos volien ser els primers... ha apressat el pas.
Dos o quatre crits, o deu, han retronat en garatge i els renecs han sortit a pasturar per la plaça.
La tiple revellida en sentir l’avalot, ha temut el pitjor, i les cames al coll i la veu escanyada a la boca han baixat amb quatre salts els escalons,,,
Quin desastre, Déu meu !! – Mata els gossos -.
Gossos, home, tiple revellida... i el veïnatge que ha despertat de la quietud d’un poble quiet.
- Com ha sigut ...? – preguntava la innocent de torn
- Per què ho ha deixat aquí ... Que no ho sabia...?
- Jo, no ho pago...
..............................................................................................................................................
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
--------------------------
A104.-- Amor, masculí. Guerra, femení. Odi, masculí. Llibertat, femení. Coses de ministres de igualtat. ---( Mediteu eixes quatre paraules i canvieu, segons sigui necessari... Punt i apart.)

A105 .- Matem els Oros abans de matar Toros. Matem Toros abans de matar Persones. I acabem aquí. Ni guerres ni penes de mort. Ara, que a les persones ja ens fan sofrir sense matar-nos, ens dessuquen com a taronges o llimones i es beuen el suc, per això ha de ploure i tenir aigua per reomplir la carmanyola de patates i la cantimplora d'aigua...

89 - PER UNA BOSSA UNA PLORADA.

Naturalment que hi haurà sidral, cadascú tindrá el seu. Per que l'ha comprat o perque li han venut, i ell a falta de res més bó ha acceptat el que fa sobreeixir el got. Tot sigui per bé.

Avui a baix al carrer m'he trobat una dona que pels anys que m'ha dit que soporta sobre les costelles i veure-la tant pinxa, no ho diria. Ronda els 90 anys que encara que les noticies diuen que ha mort la dona més vella del mon de 115 anys, tenir la edat de la interfecta no son figues per despreciar, per que encara que sense dents, remenant per la boca i genives, el gra i pell de figa es va desfent per empassar-lo. No és defecte el no tenir dents, hi ha la batidora o una forquilla per xafar la trumfa i el arròs un remena per la boca i se'l empassa i no passa res. Però la vista... Ara, el que em deia la senyora, es que li varen operar un ull de catarates i no li ha quedat prou bé, i té l'altre mig a la funerala i li diuen que si no vol acabar de perdre la vista que li faran el que li han fet a un dels ulls i que esperen que els resultats siguin millors.Aquest ploriqueix li ve de lluny i m'explica....La dona al arribar a quí enyorava la vista que tenia en ulls i enteniment quan era més tendra, així era que va descobrir que el seu marit, ja en la patria del cel sia, quines coses, tenia la vista i les mans posades en altres que no eren ella, i això costa calers, i ella no estava per empobrir-se que tenia un fill per pujar...

No sabia com feia fonedisses, les monedes i els papers verds que aleshores circulaven. Però l'astùcia de la mestressa que mira a terra i invoca els sants del cel, va veure en una lleixa somorta, on ella mai hi traficava, una bossa. Jo no l'hi he posat. Quan va entrar la ma en contacte no era sols una bossa si no una bossa i el frau. Ara l'havia enganxat. I sí. Dins de la bossa un paper de diari que hauria portat amagat del cafè,per que ells no compraven diaris d'aquests.

Desembolicà aquell envoltori i la seva sorpresa, que ella era molt viva, ja ho pensava, era el sibader que el matxo prenia quan anava de compres a la capital per satisfer els seus instints de mascle... Tot era bitllets d'aquells que valen un potosí,... Que son quarteres d'olives i d'ametlles i portadores de verema ben plenes... Quan arribà l'home l'espectacle fou de festa major.

Per que t'ho amagues, tu sabs el que en faras quan vagis... Ja m'ho pensava... Que no m'estimes. Lo contentes que es possaran... Això serà la ruina nostra... Tu rai... Però, naltres, el fiiillet i jooo....( i mil frases que ni el Guimerà escriuria millor )

L'home primer seré acollia el fraseig estoicament.

Arribá un punt que un renec... I ella missera de tota sa vida, un renec contra Déu, esclatà en plor....

Ell, més seré que mai digué : No volies un tracor pel noi ? Doncs, aqui guardo el milió de peles que val i que demà anirè a comprar a la ciutat. Que et pensaves?

Des d'aleshores la dona sempre se la veu amb cistell o senatxo per anar a comprar. No sé si en vista d'aixo el govern, que s'entera de tot, ha dit, una forma de que no vegem bosses com les de Julian Muñoz, aquest que el tenen a pa i ganivet allà a Alarín, esperant la Panotxa i son gent que saben de bosses per anar a comprar tractors, a viatges a la lluna,... editarem un decret que totes les bosses es paguin, son experts,però no saben que les bosses anaven incloses en el producte....

Bé, ho farem així i el que no vulgui bossa que no la pagui, encara que ja l'haurà pagat encara no li donaran,... Un galimaties. Ja m'ho deia la dels 90 anys.

-La plorada no me la va treure ningú,....tot per una bossa...plena. Si m'ho hagués dit.... Potser ara no caldria... ( i vaig tenir feina en consolar-la. Que sensible és una dona...)

-------------------------

A102 .- Ser ignorant i saber-ho és la més gran saviesa que pot tenir un ignorant.

A103.-- El Montilla hauria de saber - que potser ho sap – que podria comprar – més amb el compro – mís de comprar – Más, per que si a Madrid no compra (el) mus, el deixarà sense poder comprar el mos.