26.- LA ROSA I EL SEU FOC... salms de l'amor... aquarel·la

26.- LA ROSA I EL SEU FOC...

A l'amiga Montse Masip en el seu aniversari.

FELICITATS tinguis amb tots els teus.

............................ salms de l’amor.

I la rosa esclatà en impol•lut foc

al petó virginal de la donzella,,,

I és que el petó circulava per el cel blau

com goteta d’aigua que ve a la vida,

com sospir que crema en la immensitat

i volia ajaçar-se per existir per sempre.

Quan esclatà en foc amb crepiteig de fullam

que es transformava vingué el miracle

L’aire es convertí en perfum...

com harmonia concertada

Brandia per l’entorn l’aroma excels...

L’estima de la donzella brullava

d’aquella font que ja mai s’estroncaria...

DE REBAIXES 14.- 15-8-14

DONANT I DONANT...aquarel·la

11.-  .23 – 3 – 09

Quan estem donant i donant

i ningú ens compensa...

Potser que reflexionem !

Ens robaran fins la despensa?

Espavileu politiquets.

Us convé ajuntar-vos tots?

O, marxeu... Tireu-vos al mar

i no jugueu amb la indecència..

DE ARREPLEGANT TRENETS I

PLOU... aquarel·la

Plou. Rellisquen les llàgrimes del cel

fent amic en vidre i en ell caminant

a pas tranquil circulant

per viaranys desconeguts.

Rossolen per la pista trobada a l’atzar...

Darrera el vidre uns ulls, cabells i galtes

s’encanten en els caminets de les gotes...

Escolten el frasejat de les menudes

que besant-se s’inflen davant seu...

Seu mirar vol comprendre les unions

que es produeixen mentre segueixen camí.

Companyes amb mateix destí s’amanyaguen

darrere el vidre i un es mulla d’anhels

que d’altres construeixen...

A nosaltres ens ploren galtes avall

les gotes de les paraules incompreses,

que no tenen escolta, que es volen destruir...

Fins quan haurà de ploure ?

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E. -13-8-14

QUÈ T'HE DE DIR, AMIC, DEL SILENCI ?... aquarel·la

Què t’he de dir, amic, del silenci ?

És la boirina que s’escampa, et gavella

per apaivagar necessitats vertaderes ?

Telons, cortinatges d’escenari, preconcebuts

privant veure realitats de paisatge ?

Que l’orquestra de la vida s’expressi, parli,

posant-hi bromalls que la supleixin ?

Besem galtes per trobar-hi i donar-hi 

sinceritats, mai silenci...

Que els violins amb arquet o dits

soltin arreu el sa orgullós del so

i trenquem el màgic encís...

Fingim silenci parlant interiorment

i ambicionem obtenir credulitat influent?

Si el silenci pensa, s’amaga en la boirina

i construeix seves barreres o atzucac impenetrables ?

La gravetat del gest escampa la quietud,

no sempre el silenci actiu

i, de vegades, tantes !, el silenci és aliat

company que vetlla amb dit al llavi

prevenint l’esclat que  destruiria en un no res

la calma, la sobrietat, l’assossec, el calm intern.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 10-8-14.

QUÈ HI HA NINGÚ ?... aquarel·la

Què hi ha ningú ?

He trucat a la porta del meu temps

On dorm l’arbrada i el corriol,

El marge de fenàs i el caminet

que segueix la costa amb sots,

on els peus ressolaven inquiets...

Avui, tot és calma, 

com si ja no existís

ni present ni futur...

El mirall ple de record em parla

conduint-me al seti de sobri assossec.

Tinc tantes coses per dir-li... !!

El vinclejar de l’arbram....

El cant compassat impertèrrit de la fonteta...

El ventijol com am que acarona...

La pedra on ma baluerna reposà...

El piule de tords i merles a l’abeurada,

o el pit roig, el capsot tranquil,

la pastorella movedissa i inquieta...

El bramul de l’ase que neguiteja

amb la corda de la pastura

contra les mosques i tavans que el sagnen...

Tot melodies que foren del meu gust

I ara resten tancades en el record...

Obriré l’escriny i que el temps reculi.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E. 9-8-14

ENJUB... llapis extret de foto de Teresa castelló

50.- 8 – 9 – 10

Morim i ressuscitem

a cada pas, a cada instant

seguint la vida...

Ens enlairem

i tornem a recalar

fins que un dia...

Aquell DIA

farem com l’àguila

que fa l’aleta a dalt

i mira quant TÉ,

o quant ha FET,

o quant ha DEIXAT,

o quant S’EMPORTA?

D'ARREPLEGANT TRENETS II.- ANTON.- T.E.

ENJUB.- COLL DE L'ARGNTER

FOTO.- TERESA CASTELLÓ

DIBUIX A LLAPIS.-A.F.S

A TRENC D'ALBA... aquarel·la

2.- 7 – 3 – 10

A trenc d’alba

sospiren encara els estels,

flaires de llum

i copes de vi

amb patenes de dits

que rellisquen per la pell

de la terra humida

amb el rou del patir.

Corren els últims cavalls

que la nit no ha cansat

en ses somnis de disbauxa

corrent per el pensament

esperant la claror

de la matinada...

Ara, s’abeuraran de colors

i s’asseuran impertorbables.

D'ARREPLEGANT TRENETS.- ANTON.-T.E.

QUÈ HI HA DINS NOSTRE ?... aquarel·la

Que hi ha dins de nosaltres ?

Conviuen en el ser el Be i el Mal ?

Les enveges i odis es barallen

amb la calma i la sobrietat

i en el tràfec son trànsfugues

que s’ajunten en rems de barcam.

Amb l’aparença de la sinceritat

es mouen un seguit d’hipocresies

que interioritzen nostres soledats

de les que s’apoderen els monstres

que viuen i es mouen en la realitat.

Es confonen veritats justes

amb les injustícies que ens fabriquem

i dins la pell de JO falsari

podem viure amb l’engany i enganyant.

El somriure potser no ens delata

fins que la cínica rialla ens colpeix

i tot el peix al cove es rebel·la,

el castell, barrera oposant-se a ma salva,

dins la fragilitat se’n apodera l’assalt

de nostre conservat auguri de ser perfectes

a la mirada de cel mar i terra,

i rossolant per la pendent de les enveges i odis

la calma no hi transita, la sobrietat es difama

i ens fa confessar el delicte  amagat

en nostre JO hipòcrita, barroer i fals.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E..- 2-8-14

EL CARRO S'ESTAVELLA...aquarel·la

I es va soltar la falca de la roda

i el carro vell, desjunyit, de vares a terra,

per la pendent rossolà inquiet.

L’amo sorprès s’ho mirava espantat...

On aniria a parar la disbauxa rodant

d’unes rodes sense fre, voluptuoses movent-se

que es superaven embogint per la costa avall ?

Pedruscalls i clots feien forrolla

i les vares solcant a bots, ganivets

clavant-se i estripant a forcada rebotant-ne,

sols jugaven amb sondroll imparable.

Un pedrot volia fer de falca?

La inestabilitat produïa de sobte mals fruits

i en un cruixir d’ossos de fusta

el carro al ple volcà amb l’estrèpit

del tro que arriba desprès del llamp.

Quiet de panxa enlaire, lliures les rodes voltaven

corrent, xillant dins del fuell la aventura

que mandrejava en son cor l’aventura soferta.

....................

Com pot acabar el so

quan la paraula es torna crit que no s’ofega ?

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 26-7-14.

QUAN SERÀ EL NOU DIA ?... aquarel·la

Quan serà el nou dia ?

La fosca de la nit s’allarga

Com borrissol que cobreix bogeries

De vents que no ens plauen.

Baixem a la vallada

On l’abella melera suca en la flor,

On el riatxol tranquil banya vores,

On el ventijol acarona maduixam,

Llavis de jove que anhela ser beneïda.

Allí serà el nou dia pletòric

Al so harmònic dels anhels de la claror,

Del xiuxiueig del rossinyol que esberla seu cant

De mel i de tendresa prop del ventet sonàmbul

Que xiula en la fulla de la canya

Fent de flauta en el sonor pas de l’aigua.

Cantem l’al·leluia del matí que coloriu vessa

I distreu el neguit fosc de mals auguris

I besem el caliu e la claror que ens banya

Sincerem-nos en nostra fita,

Delicada llavor que ja esboterna

En l¡horitzó que obre son cabdal de joia.

DE REBAIXES  14.- ANTON.- T.E.-24-7-14

20.- EL PAPER BLANC... aquarel·la

20.-EL PAPER BLANC...

 ...i la ploma rascant el paper blanc

anava deixant les mosques i escarabats negres

incessantment com estenallant-los morts.

El paper blanc es queixava del desori

fins que la ploma es calmà, callant.

La seva estima era en punt final ?

Un buf de vent feu volar la pampa blanca...

Allà al lluny dels núvols anava sospirant:

-On em porta aquest tótila, em rebrega,

Farà caure les mosques i escarabats ?

Tant tranquil·la en meva tauleta i ara...

El buf cessà i ella caigué entre fullam d’arbre

que l’acolliren com mans que esperen

en un col·lectiu neguitós del que els espera...

les pampes com  mans colliren el paper bellugadís

i trobaren ulls oberts per desxifrar

el missatge dels animalons negres i quiets

- T’estimo en la distància sense saber on ets,

Se que existeixes i això val al meu delit...

I les mosques i escarabats es tornaren

ventijol suau que acaronava galtes

i mans i cabellera de la joia de les fulles seques.

DE REBAIXES 14.- 12-7-14.- ANTON.-T.E.

25.- EN EL SEU DIA A LA NETA MIRIAM... ( també a totes les CARME )...salms de l’Amor... aquarel·la

25.- EN EL SEU DIA A LA NETA MIRIAM...

...................... salms de l’Amor.

... i reposa el violí en la soca d’arbre

mirant el cel difús que l’acompanya...

Enyora el temps passat que ja no torna,

ansía el futur que davant seu esclata..

És jove i sa joventut li promet destins

que no sabia com assolir-los...

Mira al lluny on sa felicitat complerta espera

i seus anhels S’assolin assumint desitjos.

Té la balança del poder de decidir

en la lluita per un segur i ferm destí...

No te peresa d’obrir bretxa en l’horitzó

que ara l’acompanya per fer-se un nom,

per on rondarà amb escreix seva vida.

Té la seguretat d’acomplir tot el desvetllament

i  avui celebra la seva onomàstica

amb tot el que estima:  la família que culiva,

els amics que t’abracen amb joia i goig,

els quefers que et portaran a ser Tu plenament...

Ai, Míriam, ni sé el que dic per ensonyar-te

en aquest delit que sento per vosaltres els nets

I tu fore’ts la primera que ens va dir IAIA, IAIO

aquesta paraula que em té el cor robat

per que diu de la Pau i el Amor que transmet.

Sigues FELIÇ, avui i sempre amb nosaltres.

DE REBAIXES  14.- 16-7-14 .-ANTON.- T.E.

LA CROSSA... salms de l'amor... aquarel·la

19.- LA CROSSA...

.............salms de l’Amor

...i a ma la canya de matar serps,

Prop a collir el bastó que no el trairia

i a cop dur i sec trencaria tots els caps

punyents, enardits de cards inquiridors

que li privaven el pas, barrera física,

Per la lluita diària el mànec

de pala, aixada, caçut...

Tots eren servidors, súbdits

que el servien en certes funcions.

Per que estimar sers vulgars?

El temps que cura ferides i enyors

li digueren que li faltava un bastó.

Ja seves cames delejaven companys

Que el frec de les hores les fèren dèbils

- Et falta la tercera pota...

Què és sabia ell!! Quins delits!!

L’amic que li parlava li va oferir

la crossa a la ma... tercera pota !!

Obtenia seguretat en tot ell...Sí.

I la collí amb dilecte enginy

i fins li feu un petó sensible

que a la crossa feu enardir.

- Per què  no estimaves la canya, el mànec

que feren la seva feina ?

No cal que teu cor s’agenolli ara,

pensa en el deute contret amb ells,

amb meus companys de servei.

M’estimes a mi com si fos cos teu,

i al fi i al cap sols soc, com ells, un tros de fusta.

DE REBAIXES 14 – 10-7-14.- ANTON.- T.E.

18.- LA SOGA I EL CORDILL... ( salms de l'amor )... aquarel·la

18.- LA SOGA I EL CORDILL...

.................salms de l’Amor.

... i a terra restava la soga

enroscada com experta serp.

Sola en seu llenguatge de quietud

sols alçava el cap mirant, descobrint.

De dalt de la bastida guaitava

entre pots de confitura,

cordell que lligava paper en tapa pot.

Qui sap si sa destresa deslligà

i el lligall queia,es sobreeixia de la bastida...

A la soga serp li ensumà allargar-se

fins pensar-se besar aquell cordellet fi,

fer-se’l seu amb intrèpida carícia...

La potència de l’impuls feu apropar

la fina peça i fins tombà el pot

que deslligat i obert, faltant-li de paper la tapa

vessà la mel que contenia amb cura

i el regalim banyà de gotim excels la soga...

Prou notà un bes nou que impressionava

que subjugava el contacte entre soga i cordill.

La mel feu el miracle de petó i abraçada.

DE REBAIXES 14.- 10-7-14.-ANTON.- T.E.

LA ROSA I LA LLUM...(salms de l'amor)...aquarel·la

17.- LA ROSA I LLUM...

................. salms de l’Amor.

.... i la rosa creixia ufana 

Buscant el seu amor, la llum...

De menuda prop del bassal

Fulles i punxes del ramell

Creixien donant forma al fruit,,,

D’aquell capell sorgiria amb goig

La rosa fullosa, roja, impressionant.

S’aixecaria con antic castell

Posant sa excelsa dignitat

Al arbitri solidari d’un raig de llum

Es confessava amb delit

Que perfumaria el raig de sol

Seria com una abraçada plaent

Un donar-se... sacrifici infinit.

DE REBAIXES 14.- 28-2-14.- ANTON.- T.E.

................

10-juliol-14

la rosa compliria 80 anys...!!

Fa un temps la robaren del seu jardí.

Seu destí arribava a meta.

Tallà la cinta de la immortalitat

que es beneeix en el record dilecte

que no s'esborra mai de mai

Quants records ens duen seva Pau i Amor !!

El foc és viu per que viu en nosaltres.

..........

Anton i tots quan la estimaren..

..EL NOSTRE JO?...aquarel·la

Quan la llum es fa silenci,

orbs els ulls tancant parpella,

en l'abisme intern del record

brulla la font dels passos dats.

Ensopeguem en el blanc o negre,

apartem barrumballes de por

i l'escenari obre ignot paisatge,

Som nosaltres i el nostre JO ?

..................... Anton.

29 desembre, 2010

CAMÍ....aquarel·la

.- 21 – 2 – 11

S'han endurit els peus

de tant còrrec mon

deslligat de malicies...

La pell és l'espardenya

com aram protector.

Això el fa lliure.............. Anton

PAISATGE... aquarel·la

2............18 – 10 – 09

Robusta pedra dolça ens barra el pas

sostenint bigal de fusta, vella melis,

convertint-ho en un obert i esvelt finestral 

que donant mirar esparpellat,

dolç t’hi encaramel•lis

Cases i casetes i fins cimbori de cobert teulat

s’esguarda amb serenor de cants verges.

Una figuera posa el verd a tocar braç

mentre el blau cel al lluny l’horitzó contemples

És un mirar obert que esbatana ulls

amb claredat d’aire llis que s’emmiralla.

Dos nuvolets s’arremeten per el planell curull

i la quietud de tot amb el silenci es baralla.

I els mujols, rovellets estrellats de quica jove

porten el delit de la plegària que vivifica.

VALENT...aquarel·la

Quan sentim la campana

del podem ser valents

ens mentim a nosaltres mateixos.

Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.

Ser valent és una necessitat

que se’ns presenta, ens acoltella

i no ens deixa recular.

doncs, està en joc la pervivència,

i, aleshores, sí, som VALENTS.

Tenim allí el problema a resoldre

I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.

Si no ho som per que ens acull la por

i no reaccionem...,

ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.

- Sigues valent.- em deien.

- Sí, la meva necessitat imperiosa,

Ineludible, intransferible...

Davant teu el pou insondable,

Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E.-4-7-14